Sufjan Stevens, tradició i manierisme

Sufjan Stevens va tornar a Barcelona i l'expectativa que va generar va provocar que l'auditori del Fòrum s'omplís de gom a gom. Les cangurs van fer la seva nit perquè els assistents eren de la tribu d'indumentària hipster, dels que actualment estan criant. A diferència del concert del 2011 al Primavera Sound, aquí es va poder sentir el músic americà i la seva banda sense la gran conversa en què es converteix cada any el festival. Tots assegudets i a esperar les lletres lànguides i espiritualistes de Sufjan, que venien amanides per un unes orquestracions també melangioses i un joc de llums i de pantalles convincent, però sovint molest quan l'enviaven cap a la platea. Amb quaranta anys acabats de fer, el multiinstrumentista i cantant venia a presentar el seu disc número deu, Carrie & Lowell, en què un ha de captar el matís i escoltar-lo amb atenció si no vol caure en la sensació de déjà vu. I la veritat és que resulta difícil evitar-la perquè tot sona a aquells treballs de Genesis, Yes, Pink Floyd, Camel i fins i tot la primeríssima època de Supertramp, que els punks van combatre amb decisió. Aquest cronista va reviure quan Jon Anderson i Patrick Moraz van perpetrar per a Yes a Relayer, sense oblidar el Cinema show de Genesis. Ben sabut és que la música actual resulta difícilment innovadora, però amb Sufjan Stevens m'ha passat com amb Nick Cave, tot és “a la manera de...”

Dit això, des dels primers temes, Redford (For Yia-Yia & Pappou) i Death with dignity va emular els grans herois David Gilmour, Peter Gabriel i companyia amb solvència. Les combinacions de piano, els sintetitzadors i les guitarres acústiques li donaven una atmosfera que embolcallava el grup atrinxerat sota els efectes de la llum i les lletres autocompassives i intimistes del compositor, amb objectes i roba, que li queden bé a la noia o que han anat al mont de pietat de la memòria.

En la primera part del concert va desgranar pràcticament tots els temes del nou disc esmentat, i em va recordar el rock simfònic sense oblidar l'angelical Arthur Garfunkel o els més recents Joseph Arthur, Perry Blake i Cousteau. Tot amb el beneplàcit d'un públic convençut d'assistir a un espectacle únic.