gabinet de curiositats
artur ramon navarro
Flaubert, perquè la lectura dels clàssics mai no decep
L'estiu és el millor moment per llegir un clàssic. Fa uns anys em vaig empassar Ulises, de Joyce, i enguany he optat per Flaubert. Vaig començar per Bouvard i Pécuchet, una obra inacabada, densa, interessant. Vaig quedar seduït per la història d'aquests dos amics desastrosos i per la narrativa del mestre de Ruan que avança, segura, com el cabal d'un gran riu francès.
Com un Déu forense, Flaubert dissecciona les ànimes dels seus pobres personatges, especialment les dones, que tracta amb displicència misògina. Ajusta les frases que es ramifiquen com els arbres, busca els adjectius perfectes i poleix la prosa seguint la labor limae d'Horaci en el mirall del realisme.
A vegades no sabia si llegia Flaubert o García Márquez, sobretot quan em vaig endinsar en Madame Bovary i vaig descobrir l'ambició i l'etern femení de la desgraciada Emma. Quantes Emmes he conegut i conec?
L'Educació sentimental és l'altra cara d'una mateixa moneda i ens parla de les aventures del mediocre Frederic i la seva vida absurda dedicada a una dona més gran que ell, Madame Arnoux. La prosa flaubertiana es nodreix de la matèria amb què està forjat l'esperit humà: l'amor i la mort, l'ambició, els secrets, i per això la seva literatura és actual, moderna, és a dir, intemporal, com passa amb el seu adorat Cervantes i amb Shakespeare.
Tenim poc temps i molts llibres per llegir. Dediquem el nostre temps als clàssics: ells ens parlen a cau d'orella de coses que coneixem i mai no ens defrauden.