Francisco Contreras, Niño de Elche, nascut a Elx però amb residència a Sevilla, és el
nexe d'una inquieta escena sevillana que barreja sons experimentals amb actitud política. En el Sónar va sorprendre amb el seu projecte Raverdial, que era la primera trobada entre el flamenc i l'electrònica més compromesa. I avui, a l'Apolo de Barcelona, presenta amb banda completa el seu quart àlbum, Voces del extremo, a partir de textos poètics de la trobada que se celebra a Moguer, Huelva. L'entrevista es va fer al juliol, al festival francès d'Avinyó, on aquest artista polièdric participava en una performance.
Per què no ha estat fins als trenta anys que s'ha començat a parlar
de vostè discogràficament?
Ara surten més discos meus perquè conflueixen una sèrie de projectes.
I perquè jo també treballo més en estudi, després de cinc anys a l'escena de la dansa, la performance, amb artistes visuals i plàstics, amb gent del baile. I, ara, dono una mica més de prioritat als treballs discogràfics. Potser perquè, al meu món laboral, té més sortida. Fins fa un any i mig o dos gairebé no feia concerts perquè era molt difícil encaixar la meva proposta. Per això, la paraula cantaor m'incomoda, perquè no reflecteix exactament el
que faig.
‘Voces del extremo' es pot descarregar gratuïtament. Per què?
Es descarrega gratis entre cometes, perquè tothom paga el seu internet. Ho fem com a posicionament polític, sempre que podem. Hi ha dues línies per ser honrats. La primera és que, si ho deixes lliure, a la xarxa circula amb molta més velocitat i la gent ho coneix abans. Com a línia de promoció és molt més efectiva. D'altra banda, creiem que la gent ha de tenir accés a la música, a la cultura. En tot el que jo pugui fer com a artista hi ha un percentatge que pertany al comú.
No és un disc de Pony Bravo, com algú pugui pensar…
Hi han participat Daniel [Alonso] a la producció i Darío [del Moral] a la bateria. Però no és un disc compost per Pony Bravo. El que passa és que Dani és qui porta més el pes. Les seves influències són les que més influeixen al grup. D'altra banda, el tècnic de so Raúl Pérez creia que per a la masterització l'estudi de Berlín era el més idoni per a les músiques amb les quals hem treballat: krautrock, new wave…
La rebel·lió és part inherent de la seva música?
Al cap i a la fi totes aquestes pràctiques artístiques són mecanismes de defensa. No són reivindicatives, són teràpies personals que cadascú es munta. Ens creiem que estem fent la revolució personal. Leonard Cohen deia que tothom porta un nazi a dins, i ho estava dient un jueu! Jo sempre dic que l'acte més revolucionari és el d'escoltar. No només com a músic, sinó com a ésser social. Quan t'escoltes realment a tu mateix és quan tot et comença a fer por.
Es pot ser i viure com un artista
anticapitalista?
Jo no tinc hipoteca. No sé si no en tinc perquè no puc o perquè no en vull. L'altre dia algú em preguntava quant temps feia que cantava contra el capitalisme i jo li vaig dir que no sé si canto contra el capitalisme, però sí contra el capitalisme que tots portem a dins.
Per què la comparació amb el Morente heterodox no li agrada?
De flamenc n'escolto poc, ara. Escolto músics molt poc definibles, que tenen un nexe d'unió amb l'actitud experimental. És clar que Morente ha estat un referent, però ja no ho és. Al meu cant hi ha molt més de José de la Tomasa, d'Antonio Mairena, del Lebrijano, de Calixto Sánchez, del Pele o del Cabrero.