Ombra que rebel·la per un passat ofegat

Carmen Domingo fa una aportació al passat silenciat i ignorat de les dones en les presons franquistes. Més enllà de la pel·lícula 13 rosas, fent una mirada calidoscòpica que il·lumina una realitat indecent. Aquestes ombres ofegades interpel·len els espectadors d'avui, des de la paraula al moviment i el so, en un espai abstracte, obert, mutant i que permet un daltabaix de temperatures emocionals. Revelant un passat rebel·la en el present.

Els personatges de Només són dones són de baix perfil polític, tot i que de militància de pedra picada. Míriam Iscla dóna veu i cos a la jove de 19 anys que fa broma de com contestava als soldats mentre la torturaven; o a la muller catòlica que és acusada d'espionatge per haver trucat el seu home (i que el mossèn no vol perdonar després de sentir la confessió). Allà on la paraula no hi arriba per expressar aquest llarg silenci, hi entra la música de Maika Makovski (entre militant i d'una sensibilitat que posa la pell de gallina) i la dansa de Sol Picó.

L'espectacle, dirigit per Carme Portaceli, se suma a Un cel de plom, interpretat amb una claredat rotunda per Mercè Arànega. En els dos casos, han optat per denunciar l'oblit a través d'un espai simbòlic. Neus Català narra les seves memòries per fer justícia amb les altres companyes, sent fidel al que va veure, i li van explicar en primera persona. La peça de l'estudiosa i ara dramaturga Marta Domingo, en canvi, parteix de la veritat per ficcionar-la, ajunta passatges de diferents dones i els encarna en una de sola, o imagina un final tràgic però d'una justícia poètica imaginant que algú va posar els noms de les executades en un paper dins d'una botella de vidre...