Toda, home de negocis a Londres (1901-1019)

Amb els tasts que he anat ofe­rint de l'epis­to­lari d'Edu­ard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941) a Josep Pin i Soler (Tar­ra­gona, 1842-1927), queda ben palès que ambdós van ser amics íntims. En les set car­tes (del període 1899-1913) que fan part del lle­gat de Car­les Babot a la Bibli­o­teca-Heme­ro­teca Muni­ci­pal de Tar­ra­gona, Toda i Pin sem­pre es trac­ten de tu, tot i que la diferència d'anys (tretze) és sig­ni­fi­ca­tiva. En el seu lli­bre Comen­ta­ris sobre lli­bres y autors (pòstum, 1947), Pin va dei­xar dit de Toda que era «amich de sem­pre, de l'època en què un y altre vivíem lluny dels nos­tres cam­pa­nars», i que «som molt bons amichs y ens hem promès ter­mi­nar nos­tres dies filo­so­fant vora mar, en algun grau plas­cent del nos­tre Medi­ter­rani…Tirar plans costa tan poc!».

D'acord amb l'expe­di­ent con­ser­vat a l'Arc­hivo Gene­ral de l'actual Minis­te­rio de Asun­tos Exte­ri­o­res y de Coo­pe­ración, em consta que el 5 de desem­bre de 1898 Toda va ser nome­nat cònsol gene­ral a Lon­dres, càrrec del qual va pren­dre pos­sessió el 16 de gener següent. Hi estigué només mig any, perquè l'1 de juliol de 1899 fou nome­nat cònsol gene­ral a París, on va roman­dre més temps, gai­rebé dis­set mesos, fins que a les últi­mes set­ma­nes de 1900 fou tras­lla­dat a Ham­burg. Aquest seria l'últim càrrec con­su­lar que ocupà Toda, atès que va renun­ciar-hi per escrit el 10 juliol de 1901, tot dema­nant l'excedència per poder ocu­par-se de nego­cis par­ti­cu­lars. Cessà el 13 d'agost i s'ins­tal·là nova­ment a Lon­dres. Podríem dir allò de «segle nou, vida nova».

Val a dir, però, que poste­ri­or­ment hi hagué un parell d'intents de tor­nar a exer­cir la car­rera con­su­lar. El pri­mer, el 10 de juliol de 1903, quan feia exac­ta­ment dos anys de la seva sol·lici­tud d'excedència; Toda demanà ales­ho­res el reingrés, però se'n va des­dir el 7 de setem­bre del mateix 1903, tot expli­cant que els seus nego­cis «han tomado gran des­ar­ro­llo». El segon, pel gener de 1914, segu­ra­ment ori­gi­nat per un càlcul pre­vi­sor de Toda arran de la situ­ació prebèl·lica; tam­poc no va reei­xir. Un cop aca­bada la Gran Guerra de 1914-1918, Todà es jubilà i retornà a Cata­lu­nya. Tot fa pen­sar que havia fet prou calaix durant els gai­rebé divuit anys que tre­ballà en la dele­gació lon­di­nenca de la impor­tant com­pa­nyia navi­li­era basca Sota&Aznar. La carta que tot seguit trans­cric és dels volts de 1902 (hi cor­re­geixo només els accents):

«9 de Juliol / Esti­mat Pin / Gràcias per la teva carta del 1er y per allò de dirme «noy maco». Se coneix que fa temps que no has vist la res­pec­ta­ble estampa d'ancià que tinch. / Ja l'Oliva va escríurem de Vila­nova pre­gun­tantme si no'm xiu­la­ren las ore­llas ab lo boato que varen fer de mi. Vos ho agra­heixo als dos. / Tu millor que molts altres pots pen­sar perquè me'n vaig anar de la car­rera per estar can­sat y avor­rit dels empre­nya­ments ofi­ci­als, y perquè la meva pers­pec­tiva era anar a la Amèrica Cen­tral de Minis­tre, ab cin­quanta mil rals. Honor d'arque­bisbe y paga de sagristà. Are soch navier y comer­ci­ant de ferro, la cosa'm va molt millor, estich con­tent, no pen­sant en tor­nar al ser­vey en temps. Y pot­ser may més, ya que tinch sem­pre ferma l'idea de reti­rarme un dia o altre a Vila­nova. / Ab interès pen­dria l'assumpto del capità reco­ma­nat teu, però sento dirte que ab los nos­tres bar­cos no hi ha res que fer. La casa té 25 vapors, y l'ofi­ci­a­li­tat forma un cos ahont s'entra de 3r pilot y's va pujant ab las vacants, que sont molt pocas perquè tota la gent és jove. Fa mesos que vinch tre­ba­llant pera ficarhi un xicot català y'm veig negre pera con­se­guir una plassa de dar­rer pilot. De capità no hi ha que pen­sarhi. / Y te dich debò que ho sento, perquè m'hau­ria agra­dat poguer complàuret y tréuret aquest empre­nya­ment. / Y per altra part te diré que no crech que al mateix interes­sat pogués con­ve­nirlhi entrar a casa, perquè la carerra del ferro de Bil­bao a Ingla­terra dóna poch. / Res més de nou per ara. Tinch ganas de donar un tom per Cata­lu­nya, però no sé quan podré ferho: per ara crech que ho tinch brut. / No m'olvi­dis del tot y d'un cop al altre dónam notícias tevas, de la terra y dels amichs. T'ho agra­hirà de veras el que ho és teu de cor / Toda.»

Pot­ser enten­drem millor el comen­tari ini­cial de la carta si recor­dem que Pin, en el lli­bre ja esmen­tat, des­criu física­ment Toda tot dient que «quan jove, era un xicot molt hermós, una mena d'Alfred de Mus­set, però viril, ple de movi­ment y de vida, de cabell ros y rin­xo­lat, ulls blaus». D'altra banda, l'Oliva citat al començament de la carta és un bon amic de Toda, el vila­noví Joan Oliva Milà, qui fou impres­sor, bibli­o­te­cari de la Bibli­o­teca Museu Víctor Bala­guer i també oncle de la reu­senca Laura Oliva Sedó, amb la qual –més enda­vant– es casa­ria Edu­ard Toda i Valcárcel, fill del nos­tre per­so­natge. En el lli­bre repe­ti­da­ment esmen­tat, Pin explica que Toda –des d'Angla­terra– havia enviat el fill a Vila­nova, «a casa l'amich Oliva, perquè hi aprengués la nos­tra llen­gua y'l nos­tre viure». Si tenim en compte també la cita pini­so­le­ri­ana sobre el «grau plas­cent» de vora mar al qual volien reti­rar-se els dos amics, podem con­cloure que el lloc pri­me­ra­ment pla­ne­jat per gau­dir de la jubi­lació fou Vila­nova. Ho aca­ba­ria de con­fir­mar la llarga relació de Toda amb el polític, his­to­ri­a­dor i escrip­tor Víctor Bala­guer i Cirera (Bar­ce­lona, 1824-Madrid, 1901), fun­da­dor de l'esmen­tada bibli­o­teca. Però aque­lla des­ti­nació va can­viar de manera radi­cal quan, l'any 1907, Toda va adqui­rir –de Lon­dres estant– l'antic con­vent d'Escor­nal­bou i decidí reha­bi­li­tar-lo com a residència prin­ci­pal. I no cal dir com s'esvai­ria el pri­mi­tiu pro­jecte, ja a la dècada dels trenta, quan Toda se'n va anar a viure al mones­tir de Poblet, que esde­vin­dria la seu defi­ni­tiva dels seus dar­rers anys i àdhuc de les seves des­pu­lles.