cultura

exposicions

Josep Santesmases i Ollé

Patrimoni oblidat, memòria literària

La Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i l'Institut Ramon Muntaner impulsen l'exposició itinerant que relaciona literatura i història

Víctor Català anhelava un nou Verdaguer

L'expressió literària posa en relleu molt sovint esce­na­ris con­crets, iden­ti­fi­ca­bles. Esce­na­ris locals, perquè tot és local i cen­trats perquè des de tot arreu es pot mar­car el punt des d'on el compàs pot traçar un cer­cle –petit o gran– que giri a l'entorn d'un lloc, si més no per con­tem­plar un pai­satge. Voler fer creure que només hi ha uns deter­mi­nats cen­tres al món és fal­se­jar les rea­li­tats de mol­tes vides huma­nes, en tota la seva com­ple­xi­tat i con­di­ci­o­nants, que pas­sen amb els peus afer­rats a una mateixa terra o sal­tant d'un lloc a l'altre per mol­tes cir­cumstàncies –vol­gu­des o forçades com ara veiem massa sovint–, algu­nes –nega­ti­ves i dramàtiques– per l'afany dels llocs i països que volen ser els cen­tres del món.

El lloc, l'espai con­cret iden­ti­fi­ca­ble, a vega­des és el rere­fons on pot transcórrer la trama nar­ra­tiva, o l'ele­ment que ins­pira la veu poètica sense volun­tat de ser-ne l'objecte cen­tral. Tan­ma­teix el lloc, el pai­satge poden ser també l'eix cen­tral lite­rari. La raó de les parau­les que s'entre­lla­cen amb l'afany de des­criure, recor­dar, inter­pre­tar, trans­for­mar o uti­lit­zar el lloc, el pai­satge, o la con­dició humana que hi batega.

La mirada literària és essen­cial per enten­dre el món, també en les frac­ci­ons més peti­tes, més locals, més apar­ta­des de les cen­tra­li­tats més pode­ro­ses. Més enllà de les defi­ni­ci­ons o inter­pre­ta­ci­ons històriques o geogràfiques, quan hom des­criu, recorda, inter­preta, trans­forma o uti­litza literària­ment un lloc, d'alguna manera el cons­tru­eix i el dóna a enten­dre amb una de les mol­tes cares que pot haver.

El món està ple de llocs o ele­ments cons­truïts que en per­dre el seu sen­tit pri­mi­geni o no tro­bar-ne cap de nou han per­dut la seva raó de ser, han entrat en l'oblit i l'abandó, que si no es detura con­du­eix ine­xo­ra­ble­ment a la des­trucció o la ruïna. Les cir­cumstàncies històriques han posat també con­tra les cor­des, en moments donats, ele­ments patri­mo­ni­als de pri­mer ordre, ara per sort esplen­do­ro­sos. Quan la lite­ra­tura des­criu, recorda, inter­preta, trans­forma o uti­litza algun d'aquests ele­ments en pri­mer lloc genera res­pecte, gai­rebé tant i com ens el pot pro­vo­car un cemen­tiri i el record dels que hi repo­sen. I per altra part inse­reix al lloc una manera de veure i de pen­sar, pròpia d'un deter­mi­nat temps. El lloc, l'ele­ment que és un resul­tat d'un temps con­cret –llarg o curt–, d'unes cir­cumstàncies històriques deter­mi­na­des, entra a for­mar part d'un altre temps, que no és altre que el que afaiçona la lle­tra escrita. El cer­cle tan­cat amb el lloc, les cir­cumstàncies i el temps històric s'obre per dei­xar entrar un altre temps: el de la mirada literària que majo­ritària­ment serà coin­ci­dent amb el temps que deter­mina un altre pre­sent, el de l'autor i els models lite­ra­ris del moment.

Hi ha un món de sen­sa­ci­ons que nave­guen a l'entorn dels espais obli­dats o absents que cap altre for­mat pot apor­tar tan bé com la lite­ra­tura. Artur Bladé, des del seu Benis­sa­net natal, tor­nat de l'exili puja dalt del ter­rat i mira el que no veu, tot con­den­sant unes deter­mi­na­des cir­cumstàncies històriques: “Res del que veia no em podia sor­pren­dre, però sí jus­ta­ment (com la nit pas­sada) allò que no veia: el vell cam­pa­nar dels bons temps, l'alta torre de pedra que durant tres segles havia senyo­re­jat, mag­ni­fi­cant-la, la vila.” Maria Bar­bal com­pri­meix en dues fra­ses els petits mons per­duts dels pobles aban­do­nats quan escriu: “Em recordo que el meu pare va dir-me que, quan les per­so­nes aban­do­nen un poble, els par­dals en fugen.” Però les visi­ons literàries són here­ves de cada temps i les per­cep­ci­ons sobre el futur dels grans monu­ments també. Allò que avui ens sem­bla obvi, en altres temps –no tan llu­nyans– la mirada vers el futur era molt dife­rent, com ho era el país. És el cas de Joan San­ta­ma­ria par­lant l'any 1927 del mones­tir de San­tes Creus, quan s'hi refe­reix con­tem­plant l'ago­nia d'un monu­ment, amb una impli­cació egocèntrica que a hores d'ara ens pot sem­blar d'un dra­ma­tisme tea­tral exa­ge­rat: “Però nosal­tres que duem l'ànima com una relíquia d'ide­als, volem acos­tar-nos a San­tes Creus amb els ulls plens d'amor. Li farem un estona ben llarga de com­pa­nyia. Si poguéssim no ens en mouríem més del seu cos­tat. I quan s'ensorrés, allí voldríem morir sota les seves runes per tal que la nos­tra mort caigués amb càstig i ignomínia sobre la misèria de tot­hom.” Més rea­lista era la visió que Josep Vall­verdú donava d'Esca­la­dei en un dels volums de Cata­lu­nya Visió, la major part escrits per ell mateix amb les magnífiques foto­gra­fies de Ton Sirera. Uns volums que ens recor­den que del 1968 al 2015 hi ha una llarga distància i no només prop de mig segle. Vall­verdú esdevé un notari rea­lista del pen­sa­ment i de la rea­li­tat de l'època quan con­tem­plava, a cop de 2CV, com de dei­xat es tro­bava el país. Per tant el futur de la car­toixa d'Esca­la­dei –sor­to­sa­ment equi­vo­cat– pen­sava que només podia ser aquest: “Venuda a un con­junt de par­ti­cu­lars, hom pot pen­sar que aca­barà essent ender­ro­cada i reduïda a terra de con­reu.” La intro­missió del temps lite­rari a les ruïnes del temps històric li feien anhe­lar, a Víctor Català, l'espe­rança de tro­bar un nou Ver­da­guer que exaltés les ruïnes d'Empúries com una mena de resur­recció de les glòries de l'anti­gor: “Empori se posarà en peus de cop, ab asto­ra­ment uni­ver­sal. For­mi­gue­jaràn de gent els seus car­rers, vibrarà del ressò de ses dis­pu­tes l'Agora, se pros­ter­naràn les mul­ti­tuts ansi­o­ses en els tem­ples d'Ask­le­pios y Arte­misa, veuràn les naus de tot lo mon, al acu­llirse a port, flo­rir els esca­lo­nats jar­dins de ses ter­ra­ces [...]”.

Són aquests exem­ples, en clau de mos­tra, del pro­jecte Patri­moni obli­dat, memòria literària que impul­sen la Coor­di­na­dora de Cen­tres d'Estu­dis de Parla Cata­lana i l'Ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner de l'expo­sició o web vir­tual i de l'expo­sició física iti­ne­rant, amb volun­tat de fer un llarg recor­re­gut en el temps i l'espai del país gran, que a pri­mers d'any veurà la llum amb la col·labo­ració d'ins­ti­tu­ci­ons, enti­tats de tota mena i mol­tes per­so­nes que tre­ba­llant-hi faran pos­si­ble lli­gar la feblesa del patri­moni obli­dat amb el res­pecte, el sug­ge­ri­ment i la cre­a­ti­vi­tat de la memòria literària.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.