El nàufrag del planeta vermell

El cinema de Ridley Scott sempre té un costat oportunista. Sembla com si volgués brillar més enllà de les seves habilitats com a professional de l'ofici i recuperar aquella posició que li van donar, als seus inicis, Alien i Blade Runner. Per aconseguir-ho, a vegades cau en estranys paranys, com amb Prometheus, i altres intenta aixecar-se revisant allò que han fet altres. Marte (The Martian) probablement no existiria sense Gravity, ni Interstellar. Scott es vol tornar a posar en òrbita i recupera vells models com Naves misteriosas, de Douglas Trumbull, i Apollo 13, de Ron Howard. L'oportunisme aquest cop li funciona. Marte no té cap bon moment com la primera part de Gravity però vol expandir el model i envoltar-lo d'una certa adrenalina emocional que captivi l'espectador.

Mark Watney (Matt Damon) es queda sol a Mart després que esclati una tempesta de sorra. Els seus amics l'han abandonat pensant-se que havia mort. En la primera part veiem com l'astronauta solitari necessita sobreviure amb el poc menjar que té. Per aconseguir el seu propòsit es converteix en un pagès que amb els seus fems adoba la terra del planeta vermell per cultivar aliments. Watney és un nou Robinson que de tant en tant es comunica amb uns caps de la NASA que li exigeixen paciència. Un cop sabem que l'astronauta és autosuficient, la gran qüestió és com rescatar-lo tenint en compte que està a milions de quilòmetres de la Terra. Ridley Scott ho planteja tot de manera molt simple, seguint les regles més elementals del classicisme, fins a arribar al rescat en el darrer moment, que des del temps de Griffith resulta efectista. Pel camí, veiem que hi ha molt poca poesia, molt poc de risc i moltes dosis d'efectivitat avalades pel saber fer del solitari Matt Damon, que sembla disposat a competir amb Tom Hanks en l'experiència com a nàufrag.

Més enllà dels nombrosos estereotips hi ha un factor que sorprèn i que resulta gratificant: Marte és un film optimista. Probablement des del primer moment, els espectadors prenem consciència que la cosa pot acabar bé. Tota la mecànica dramàtica està orientada a fer que el patiment estigui acompanyat d'un sentiment positiu. Damon no és un nàufrag turmentat, s'ho agafa tot plegat amb filosofia i està convençut que se'n sortirà. Mentre els caps de la NASA dubten davant el risc de la població, la resta de la humanitat omple les places per veure com el nou heroi pot ser rescatat. El 14 d'octubre del 2010, l'emissió televisiva més vista al món va ser el rescat dels miners atrapats al desert d'Atacama. Ridley Scott també copia alguna cosa d'aquella emissió interplanetària.