25 anys sense gatO PÉREz
jaume vidal
Set vides i tota l'eternitat
Gato Pérez va participar en la recuperació lúdica dels carrers i de festes populars que es va produir amb l'arribada de la democràcia
La recerca de sons el va portar a la rumba
Gato Pérez va ser un innovador de la rumba, la va situar a la contemporaneïtat i, sobretot, la va obrir a un públic que va tardar a comprendre que la música de Peret o Los Amaya podia ser tan seva com les cançons d'Els Setze Jutges, els Beatles o Miles Davis. Més que en el seu aspecte musical –perquè sense perdre les essències la va rocanrolitzar– la gran aportació van ser unes lletres contemporànies de contingut costumista i social.
Gato Pérez, que havia arribat de l'Argentina en edat escolar a la segona meitat dels anys seixanta, no va entrar en el món de la rumba tocant les palmes en un carrer sense asfaltar del cinturó roig –ara taronja– de Barcelona, ho va fer perquè va ser un incansable investigador de les músiques que en la seva recerca va acabar trobant en la rumba una síntesi de totes les seves arrels i influències musicals. Gato Pérez era “un generador de projectes”, explica Víctor Cortina, un dels tres guitarres de Secta Sònica, el grup de jazz rock que va crear el músic argentí després d'haver transitat per conjunts de rock, de country rock o d'haver fet de cantautor elèctric. “No parava mai, va ser un creador que sempre buscava nous projectes. En aquest sentit també era impulsiu quan trencava amb una etapa i es ficava de ple en una altra”, explica Cortina. En aquest procés de recerca, Gato Pérez es troba en un moment d'especial vitalitat musical a Barcelona, on sota l'aixopluc del local Zeleste, al carrer de l'Argenteria, neix el que s'anomenaria Música Laietana, que beuria de moltes influències i que finalment derivaria cap a camins musicalment molt diversos. Som als primers setanta i la creació de Secta Sònica respon a l'esclat del jazz que des de l'influx del Miles Davis més avantguardista camina per sonoritats de formacions com Weather Report o la de Chick Corea. El grup també rep les influències del funky i de James Brown. Amb Secta Sònica, Gato Pérez enregistra Fred Pedralbes i Astroferia, discos que donen al grup certa presència dins l'escena underground espanyola, perquè, tot i que a ulls d'ara sembla impossible, la col·laboració entre Barcelona i Madrid –que sent admiració pel panorama musical català– era molt estreta, amb connexions sevillanes, ja que també arrela amb força el rock progressiu amb aires andalusos. Són anys en què musicalment passen moltes coses. Gato, que coneix la música popular argentina i que també ha viscut a Londres, coneix a Edigsa –discogràfica on treballava– músics com Xavier Batllés, que amb la creació de la Rondalla de la Costa reivindicaria les sonoritats mediterrànies. Abans, però, Batllés, amb Víctor Amann i el grup Orquestra Mirasol, havia creat un disc bàsic de l'època i representatiu del moment: Salsa catalana. També aleshores, es reivindica des de Catalunya el flamenc, sobretot gràcies a la publicació de la meravella de disc de fusió El Gat Blanc, de Toti Soler, amb temes tan singulars i bells com Sardana flamenca o Taj Mahal.
Són temps que des de Nova York i Amèrica Llatina arriba la salsa de la mà de la companyia Fania i la gran petjada que deixa Rubén Blades, que amb les lletres, com després faria Gato Pérez amb la rumba, revoluciona la salsa. Tot això no escapa al moment en què es viu políticament. Finals del franquisme, i el mateix any que mor el dictador se celebra el primer Canet Rock que reflecteix aquests temps de pluralitat musical que combina talent i bones intencions.
Gato Pérez continua explorant, i tot i l'allau de músiques de les quals viu envoltat, és a la plaça del Raspall del barri barceloní de Gràcia on descobreix la rumba catalana i gitana. Trenca amb l'etapa progressiva i el 1977 enregistra el seu primer disc de rumba: Carabruta, amb la fotografia de portada realitzada en un bar del carrer Escudellers que esdevindria un dels primers locals de Barcelona on es podria escoltar salsa.
Amb l'arribada de la democràcia, tot Catalunya esclata. Si més no als carrers. Les festes majors, les reivindicacions socials i els mítings polítics intensifiquen la música en directe. En aquest context de rock and roll, de revival de la música de ball dels quaranta i cinquanta, de salsa i de rumba, Gato Pérez viu un gran moment de gran activitat discogràfica i d'actuacions en directe que no l'entronitzen com a rei de la rumba, perquè aquesta monarquia ja està ocupada per Peret, però sí que el converteixen en un cronista del seu temps com si es tractés d'una versió rumbera de Bob Dylan en el folk, Bruce Springsteen en el rock o Georges Brassens en la cançó francesa.