novel·la
xavier cortadellas
Un desconcert plausible
En Douglas Petersen és un home que cau bé. Desprotegit i, si fem cas del tòpic, tan poc preparat per a la vida com qualsevol científic. Però també és brillant, atent, enginyós i amable, tot un seguit de qualitats que, segons un altre tòpic, sobretot si hi afegim que és afectuós, són les que tenen els homes que agraden a la majoria de les dones. En Douglas, doncs, agrada a les dones encara que ell no ho sàpiga. I també, malgrat això, està convençut que amb tot plegat no en fa prou per continuar enamorant algú com la Connie Moore, la dona amb qui viu i que estima de fa anys, i amb qui ha tingut l'Albie, adolescent a hores d'ara, l'únic fill de tots dos. O més aviat això és el que va començar a pensar una nit de l'estiu passat, l'estiu abans que l'Albie marxés de casa a l'octubre, d'ençà d'aquella nit que la Connie va dir-li: “Em sembla que el nostre matrimoni té les hores comptades. Douglas, em penso que et vull deixar.” N'hi va haver prou, doncs, que ella li digués que es pensava que el voldria deixar, no pas que el deixaria, perquè ell comencés a actuar com si fossin els últims mesos i els últims dies que compartiria amb el seu fill i la seva dona.
Sí, s'ha de ser molt científic, per arribar a aquesta conclusió, un dels distrets d'aquella subespècie que actua com si tot fossin certeses i no hipòtesis contradictòries, possibilitats improbables, veritats reversibles. “Saps què envejo a la ciència? La certesa. No et cal patir pels gustos, ni per les modes, ni esperar la inspiració o un cop de sort”, li dirà la Connie a París.
Nosaltres és una novel·la ben escrita. Àgil. La novel·la de la relació (im)possible entre un científic i una dona que no ha acabat d'estudiar res, però que està carregada de vitalitat i que entén d'art i de dansa i de música i sobretot d'allò que abans en deien les realitats de la vida. Una dona, francament, molt més tova que ell. Hauran d'arribar a El renaixement, la segona part d'aquesta novel·la, per entendre de què els parlo.
Hereva de l'humor britànic que va començar potser amb Chaucer, potser amb Sterne, amb Wilde o amb Chesterton, i que ha tingut a la nostra època, entre els seus millors representants, escriptors com ara Waugh, Wodehouse, Lodge i Sharpe, abans que Nosaltres, Nicholls va escriure Un dia, que va ser un best-seller. Ha escrit també –sobretot– guions d'unes quantes sèries de televisió. És per això que, mentre va combinant els capítols –curts i lleugers– on ens explica la situació actual amb el temps que en Douglas i la Connie es van conèixer i van embolicar-se i van viure junts, David Nicholls fa que en Douglas es pensi que l'última oportunitat que té per salvar la seva família passa per reeixir en el viatge que faran els tres durant tot l'agost als llocs més destacats d'Europa. El primer és París, l'últim, Barcelona.
L'evolució d'aquesta relació, naturalment, no és lineal; no sempre, tampoc el que fan o el que diuen els personatges acaba de ser versemblant. Tampoc no semblen sempre igual de coherents. Ni tan sols quan descobrim que, com a tants altres viatges, aquest és també un viatge d'un en un. Al capdavall, aquesta novel·la amb aires de comèdia ens du no a la certesa de la ciència, sinó al desconcert de la vida.