Com a casa

Des del mes de juny passat, el col·lectiu Vaca35 viu al pis del porter de l'antiga fàbrica de la Nau Ivanow. Aquell lloc de seguretat avui és una residència d'artistes. Hi viuen amuntegats, adverteixen, però comprenen que aquests mesos d'estreta convivència els han permès forjar un pas més en la seva consolidació com a grup de teatre. Ara, gairebé acaben la seva estada (tot i que un error burocràtic els permet quedar-se fins al març vinent!) amb una marató ben variada d'espectacles: fins a tres títols, dos dels quals ja s'han pogut veure a Catalunya: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar (Tàrrega 2013 i posteriorment va fer estada a l'Atrium l'any passat) i Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido (Tàrrega, 2015). Aquestes dues es fan a la Villarroel. La tercera, és la peça construïda després de reescriure Les criades de Jean Genet, amb què es van donar a conèixer a Catalunya. Com explica el director, Damián Cervantes, van voler endinsar-se en el món de Txèkhov per construir un nou treball, amb cinc actors: Ese recuerdo ya nadie te lo puede quitar. Es podrà veure en una de les sales d'assaig de la Nau Ivanow fins al 7 de novembre. Vaca35 estan encantats d'haver pogut viure durant molts mesos a Barcelona: “Ja no em sento turista”, afirma Cervantes, i ara aspiren a trobar un públic que els continuï reclamant a la cartellera catalana. Per ara, no hi ha tancada nova coproducció però confien que Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido tingui llarga vida i els permeti seguir viatjant i tornant.

Per què Vaca35 és tan amic dels espais no convencionals? Van arrencar amb una acció política: consideraven que els teatres a Mèxic estan dominats per un tipus de teatre mort, gens militant, i per això van decidir traslladar la seva manera d'entendre la vida, l'art i el teatre a un altre tipus d'indret. Aquella decisió política va comportar una troballa estètica, que l'entorn contagiava tant actors com espectadors. També entenen que una acció proposada en un espai fora del circuit ja implica un cert compromís o complicitat de l'espectador, “no entrar a un teatre ja és una decisió” del públic, sentencia el director.

Els de Vaca35 han fet vida familiar, “com una espècie de comuna postmoderna”. Aquest esperit familiar ha permès que el grup guanyi en solidesa, en confiança. Però és que ser companyia a Mèxic ja és una opció molt determinant. En aquest col·lectiu cadascú té la seva funció, però ningú està per sobre dels altres. Fa pocs dies els també mexicans Lagartijas Tiradas al Sol van fer una nova estada al festival Temporada Alta. El director admet que tenen una estranya relació entre propera i llunyana: propera perquè coincideixen en una manera de fer teatre contemporani i s'aboquen a l'exterior per donar-lo a conèixer. Però també són llunyans per aquella enveja mal entesa que cadascú només mira el que fa ell i procura per ell. Però trobar-se en programacions paral·leles a Catalunya, probablement, els ajudi a reconèixer-se els uns amb els altres: a valorar les aproximacions que fan al teatre document, als retalls de vida per exposar uns comportaments dels personatges que, sovint, respiren una foscor comuna.

Els que optin per veure la funció de Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido comprovaran que l'horari és del vermut. Té una explicació de pes que no es pot revelar. En aquest muntatge, Vaca35 ha apostat per conviure amb actors catalans i buscar els punts de trobada i de contrast de les dues cultures. Aquest desaparecido es refereix a la mort i a com un funeral és una festa, de portes enfora; mentre que a la cultura occidental és un acte íntim, dolorós, de portes endins. L'obra també potencia el record de la persona estimada a través de la cuina casolana. Si el teatre mai és innocu, tampoc el menjar és gratuït. Perquè, més enllà dels condiments i la forma de cuinar-lo, tothom guarda un record que el vincula a un gust, a una olor, a un fet real que esdevé relat. Vaca35 se senten com a casa i tothom els acull per la seva calidesa.