Del foc celta a Halloween

Volem reivindicar les nostres festes autòctones i per Tots Sants mengem castanyes i panellets intentant resistir les invasions del Halloween que semblen imparables. Tanmateix les dues celebracions es trobarien en els orígens. El costum de posar espelmes dins les carabasses es va estendre quan els irlandesos van arribar a Amèrica, però a l'antiga Irlanda humida es posaven espelmes als naps com llums en la foscor per guiar les ànimes durant aquella nit, All Hallows' evening, en què el vel entre els vius i els morts es feia més prim i els esperits podien recórrer la terra alhora que els humans visitaven els morts. En la nostra tradició, retornem als cementiris i posem flors als difunts.

Anant més enrere, la celebració de Halloween (abreviatura d'All Hallow's evening o nit de tots els sants) està basada en l'antic festival celta de la collita, Samhain, a mig camí entre l'equinocci de tardor i el solstici d'hivern. Les grans festes de fogueres a l'Europa celta pautaven el calendari anual en comunitats fortament arrelades als ritmes de la terra. Les principals eren Imbolc, l'1 de febrer; Beltane, l'1 de maig; Lugnasad, l'1 d'agost, i Samhain, l'1 de novembre, el seu any nou. Les cerimònies de foc es consideraven una forma de màgia benèvola i eren oficiades pels druides, els que tenien “el coneixement del roure”, molt respectats en totes les tribus per la seva saviesa. Tenir coneixements dels arbres, que eren sagrats, aportava tècniques de supervivència. Ells interpretaven la natura, coneixien el passat i auguraven el futur. Aquesta casta intel·lectual, equiparable als bramans hindús, no només exercia funcions religioses, eren poetes, mestres, filòsofs, jutges, astròlegs, sanadors, consellers... El mag Merlí de les llegendes artúriques seria el druida arquetípic.

En la casta sacerdotal hi havia també dones, les dríades (dryades), les quals m'imagino com el personatge d'aquest quadre de John William Waterhouse (1849-1917), un autor que té molta obra relacionada amb la màgia i la profecia. La indumentària i el pentinat de la figura femenina no ens situen en cap moment històric concret –tot i que té influències del món antic– però la dona ens resulta atractiva i exòtica. Ara bé, el més rellevant és l'acció, ja que aquesta mena de sacerdotessa està en ple ritual, dibuixant un cercle de foc visualment molt simbòlic. Amb fusta ardent deixa al terra un rastre, com una ferida, i crea al seu voltant una esfera misteriosa que acabarà tancant el calder fumejant en l'interior. A la mà esquerra porta una falç daurada amb forma de mitja lluna (la nit, la part femenina) i és la mateixa eina, el golden sickle, que feien servir els druides per gratar l'escorça dels arbres i extreure'n beneficis.

Generar cercles de prosperitat formava part del ritual druídic. Així, imitaven el curs natural del sol en el cicle diari, on s'alternen moments de llum i de foscor com en l'ordre natural de l'univers. Les dones celtes després de parir també feien un cercle de foc al seu voltant i al voltant del nadó per protegir-lo. Un altre element molt present en aquesta cultura és el calder, l'atribut de Dagda, el gran déu, que proporciona una font de menjar inesgotable, aliment tant per al cos com per a l'ànima. D'aquest calder es derivarà posteriorment tota la literatura del Greal.

Tornant a la pintura, observem com fora del cercle assetgen els corbs negres, animal associat a la deessa Morrigan. Estareu d'acord amb mi que multitud d'aus carronyaires ens envolten sovint mirant si el cercle acaba de tancar-se. El nucli de les coses que considerem importants ha de quedar sempre protegit.