Romàntic i existencialista

A Carlos Zanón, si només el llegeixes, pot fer l'efecte que va de chico duro. Si el coneixes, de seguida t'adones que no ho és. Potser sí que, com aprofiten o no poden evitar de fer la majoria d'escriptors, hi ha bocins d'ell en cada personatge, de passió, de bilis, de melodia. Tot està escrit perquè tot està viscut, la gràcia és on enfoques i com ho expliques.

Després d'haver rebut el prestigiós premi Dashiell Hammett per Yo fuí Johnny Thunders i d'haver-se enfilat, ale-hop, als graons que porten fins a l'èxit amb les novel·les Tarde, mal y nunca i No llames a casa, ara sorprèn els seus fans, cada cop més nombrosos i més fans, amb Marley estaba muerto, un recull de catorze contes de Nadal en què trobem ingredients de Dickens, Carver, Roth, pessics de Shakespeare i un Zanón més depurat i despullat.

Sorprèn relativament, perquè l'essència Zanón hi és per tot arreu, condensada a cada conte, a cada frase. És com un recull de grans èxits. La literatura, però, de vegades demana un manual d'ús. Com en el 99% de llibres de relats o fins i tot de poemes, no és convenient engolir-los com una novel·la, seguits. Encara més quan l'autor té l'habilitat, el poder, la saviesa d'escriure cada frase com si fos l'última; epitafis bells, foscos, envejables.

Zanón, en aquesta ocasió més que mai, ens mostra l'amor (i per contrast l'odi, el desencantament, el dolor, la pèrdua, l'angoixa, la nostàlgia, la derrota...) als familiars, a la repudiada Barcelona, a aquell bar, a aquella cançó, al barri... I per damunt de tots, l'amor entre home i dona. I si hi ha dues dones, encara millor, dramàticament parlant.

Contes de Nadal, doncs? Sí, l'esperit hi és, reivindicat o menystingut. A més, la majoria dels catorze relats passen en dates nadalenques. Gènere negre? Poc, l'excel·lent cloenda El tipo al que no le gusta pegar por Navidad, Romeo 99% i algun altre, sí. El que sí que són és foscos, opressius, existencialistes, tristos, poderosos. N'hi ha dos sobre la família, vista amb ulls de nen, l'agre i divertit alhora Tío Noel Loco i el de realisme màgic, podríem dir, La familia de los cuatro Lázaros. Narracions generacionals plenes de referents i, tot i això, sense abocar nostàlgia fàcil. Un parell ens parlen de la malaltia, Gotham y Gotham i Esplenomegalia. Altres de maltractaments a dones i jutjats (Zanón és advocat i no li cal buscar documentació, ensopega amb els casos cada dia; aquí es transmuta en Carlos Charly Gonzalvo, un dels personatges que apareixen en més d'un conte), com ara Anoche soñé que alguien me amaba i, el meu preferit, De nada, por nada, para nada, perquè de les moltes històries d'amor del llibre (o potser només és una que canvia d'actors), aquesta entre el cuiner i la cambrera és de les que tenen un final més esperançador.

Carlos Zanón és un novel·lista que va passar molts anys ocult a la mina, picant pedra, però quan ha travessat el mur i ha sortit a la llum s'ha mostrat com un autor amb una força narrativa abassegadora. Per escriure novel·les de gènere negre? No, per escriure el que li doni la gana. Fa l'efecte que vol accedir a la plena llibertat creativa. Hi té dret, s'ho ha guanyat. Tornarà al gènere, segur, però per plaer. Per a ell la literatura no és un comerç, és la vida. I la vida no sempre es pot dirigir, o no sempre és convenient fer-ho. Aposto per un nou Zanón que ens regalarà molta més literatura. I aquests contes en són una mostra.