Vicenç Tierra

Vicenç Tierra ha reunit vint anys de treball a Dietari de primavera i tardor. Es tracta d'una antologia de textos, que es poden llegir autònomament com a contes sobre la vida quotidiana, com el dietari d'un diletant preocupat per la cultura i aspectes socials, però sempre amb l'ingredient més sucós del que cuina el nostre home: l'estil. A través dels textos, Tierra planteja un recorregut tàcit amb el lector, li fa de cicerone i el sedueix entre la vivència i el detall augmentat amb la lupa de la seva prosa. Es pot interrogar sobre un pintor o, simplement, fer-se ressò d'una conferència d'un polític com un cronista periodístic, sense obviar el compromís social i una visió de la pietat sobre el món, que difereix d'altres collidors de la realitat devorats per l'arrogància.

L'amabilitat del personatge queda ben palesa en aquestes pàgines. Tierra manté el seu to invariable de reflexió cívica, de preguntes i respostes dins l'àgora confortable que detesta les tribunes mogudes per la immediatesa i la histèria. Cita Sòcrates quan diu que al diàleg “no hi ha d'haver insolència, ni excés d'emotivitat ni agressivitat”. L'actitud, gairebé noucentista, la compensa amb la proximitat i complicitat que estableix amb el lector. Escriu per a ell mateix, però té clara la voluntat comunicativa. I els textos van plens d'anàlisis sobre la societat, tant la pública com la domèstica: esbossos sociològics i econòmics amb el vernís, sempre, de la literatura i la filosofia, la veritat i la bellesa. En aquest terreny, els textos resulten impecables, britànics, civilitzadament engrescadors. No hi ha ni un apunt neuròtic ni desproporcionat. No se'ns volen vendre sopars de duro ni ideologia maniquea. Cadascú pot obrir la lectura des de la llibertat de pensament, sense deixar de banda, però, que aquesta és una societat complexa i de conflicte.

En un dels seus aforismes, Canetti parlava de l'amic fet dels consells que li donaves, “se'ls guarda en silenci i els oblida”. M'agradaria, però, saber el pòsit dels consells d'algú tan dotat i preclar com el pensador sefardita. Karl Kraus anava més enllà quan escrivia, en un altre aforisme, que hi havia persones que guardaven odi etern a un captaire perquè mai no li havien donat res. “L'angoixa de les estrelles està esperant ser registrada per nosaltres.” I el que diferencia els grans estols d'indiferents dels preocupats per discernir quin és el ritme del temps són els que s'asseuen a redactar. Primer, per aclarir-se ells mateixos. Més tard, per oferir a la brisa un grapat de pensaments sense cap altra obligació que incitar al plaer de compartir-los. Tierra no és correcte, ni està tacat pels vicis dels tertulians que opinen sobre el més insospitat que sorgeix com a noticiable. Les seves cròniques formen part de la realitat, però mantenen una distància prudent, no es venen al present vulnerable que acaba marcint de mediocritat la majoria dels textos periodístics. La intenció literària resulta evident. És prioritat i bandera.

Tierra també ofereix una antologia de lectures: Proust, Montaigne, Kafka, Novalis... Ho amaneix amb els passejos pel Delta o per les elegies finals a alguns dels seus mestres. Aquests vint anys de records, d'apunts intel·lectuals i d'asseveracions sobre la realitat conformen una unitat que podreu desenvolupar més enllà de la precipitació de les meves paraules. No sé mimetitzar el seu estil, però sí que he gaudit del plaer de la lectura reposada, amb llum natural, d'aquestes notes que passegen per la poesia, la narrativa, l'assaig i el periodisme amb la vocació de formar-nos sense ser estridents ni malèvoles. Un bri primaveral s'acosta pels camins de les tardors que invoca. Vitalisme i aventura...