Aquell estiu del 36

L'estiu del 36, quan tots els principis es capgiren amb l'inici de la guerra, comença el relat de la Montse, una noia originària de la Fatarella (Terra Alta), que amb 15 anys queda seduïda pels aires renovadors de l'aventura llibertària i s'enamora d'un francès a qui perd la pista tot i que li ha fet una filla. Per guardar les aparences, es casa amb un andalús pocapena amb el qual acabarà fugint cap a França quan a Catalunya vénen mal dades. Aquells dies feliços del despertar a l'amor i a l'exaltació revolucionària, que la Montse recordaria durant l'exili republicà com els millors moments de la seva vida, els explica a la seva filla –l'escriptora Lydie Salvayre–, quan ja és una nonagenària amb una memòria fràgil i plena de llacunes. De fet, la relació entre mare i filla i els oblits de la progenitora són alguns dels moments més emotius d'aquesta novel·la intensa i original, sens dubte la més autobiogràfica de Salvayre, en què l'autora exhibeix intel·ligència i maduresa narrativa a l'hora d'explicar de manera singular i lluminosa aquesta història d'exili que li va valer la catapulta literària del premi Goncourt 2014.

Salvayre contraposa a No plorar el retrat de l'estiu radiant i ple de vida protagonitzat per la seva mare a l'etapa llòbrega de l'escriptor francès Georges Bernanos, que era a Mallorca quan va començar l'alçament militar. L'autor catòlic i conservador donava suport als nacionals fins que va ser conscient de les atrocitats perpetrades pels franquistes i va acabar renegant-ne. Salvayre dibuixa un interessant joc de miralls, amb dues vies paral·leles, dues visions contraposades del mateix moment històric buscats en la pròpia biografia i en el procés d'escriptura per part de Bernanos d'Els grans cementiris sota la lluna, la condemna d'un catòlic de la repressió feixista, on va apuntar el mal que havia de venir, i ho va acabar pagant molt car.

No plorar està escrita originalment en franyol, una barreja de francès, català i espanyol ple d'incorreccions, la llengua amb què la mare li explica a Salvayre els seus records. A l'autora, però, li escau el mèrit d'elevar les memòries maternes a literatura i d'aportar una reflexió oportuna i –malauradament– vigent sobre el fanatisme religiós i les dificultats que pateix Europa a l'hora de comprometre's i passar a l'acció. Tot això sense oblidar-se de matisar la complexitat de la història en majúscules i evitar la imatge estereotipada que de vegades encara tenim de la Guerra Civil espanyola.