Viatge cap al món

Hi ha llibres que, d'entrada, són coneguts més per alguna anècdota que no pas pel seu contingut o valor. Com succeí amb També això passarà, de Milena Busquets, aquest primer llibre de Stephen Kelman també fou objecte d'un interès molt poc habitual abans de publicar-se. Tant, que se li hauria pogut girar en contra, atès que satisfer les exigències d'unes expectatives tan altes, ésser mirat amb lupa tothora i per tothom, suposa un repte afegit que ben pocs principiants estan en disposició de superar.

Per fortuna, l'autor nascut a Luton no tan sols se'n surt, sinó que ho fa amb molt bona nota. La història d'en Harri, un nen ghanès d'onze anys tot just arribat amb la seva mare a Dell Farm, un suburbi al sud de Londres, obligat a deixar al seu país d'origen la seva germana, que tot d'una veurà sacsejada la seva jove vida pel bàrbar assassinat d'un company d'escola, és d'aquelles que deixen petja. I ho fa, principalment, per dues raons. La primera, per la duresa del tema; la segona, per la innegable validesa amb què el novell escriptor ens la presenta.

No cal dir que és aquest vessant el que ens ateny. Per damunt de l'horror de la història –i ho és, i molt, d'horrorosa: tant, que en alguns instants ens cal prémer ben fort les dents i prendre aire per poder seguir llegint– el que es desplega al nostre davant és el retrat, molt i molt fidedigne, del creixement personal d'un nen; o, per dir-ho més exactament, de l'esquinçador viatge existencial que durà el Harri nen a convertir-se, nolens, volens, en un Harri adult.

Un viatge que és, al mateix temps, el de tota una generació. D'aquesta infantesa i joventut dels nostres temps, que encara no sabem si acabarà essent perduda o recuperada, que aprèn mil vegades més veient vídeos de Youtube o sèries de televisió –“«Vigilància i proves, és l'únic camí. A l'estil dels del CSI, empremtes dactilars, ADN... Aquestes coses no menteixen», [...] En Dean és llest perquè ha vist tots els programes”– que no pas a l'escola. I que, com a conseqüència, no només confonen la realitat amb la ficció, sinó que acaben essent incapaços de diferenciar-les.

Per assolir la màxima versemblança Kelman s'ha servit del que, segons el meu modest parer, és el major valor i encert de la novel·la: d'uns diàlegs –sense guions, encapçalats, com en una acotació teatral, pel nom de qui parla– magnífics que, tot fent una molt ben reeixida mescla d'argot suburbial i de les inexactituds pròpies dels que encara no dominen l'idioma (ja sigui per edat o per immigració), reflecteixen amb una escaiença admirable tant el que diuen els personatges com, encara més, el que pensen –i, per tant, el que són.

Uns diàlegs amb el ressò de la quotidianitat, plens de força i de vida, d'autenticitat, que denoten la traça prosística d'un autor –i, en la versió catalana, del traductor, l'Albert Torrescasana– que sap molt bé que les grans obres es fonamenten, sobretot, en els (en teoria) petits detalls.