Els nous ‘yuppies' de la informàtica

En una de les escenes centrals d'El becario, Robert de Niro entra a l'habitació de la jove Anne Hathaway. Tots dos s'expliquen les penes estirats al llit i un cop acabada la teràpia es posen a mirar plàcidament la televisió. L'escena marca el to d'una comèdia, escrita per una guionista/directora, Nancy Meyers, que s'ha especialitzat en la comèdia amable protagonitzada per certa petita burgesia. En cap de les pel·lícules dirigides per Meyers hi ha mai una voluntat de provocació, ni cap sortida de to, només algun gag orientat a explicar uns relats que acaben per convertir-se en paradigma de la comèdia americana de bons sentiments.

El becario té un punt de partida basat en la confrontació entre dos mons. En un primer terme hi ha una jove emprenedora que, en només divuit mesos, ha estat capaç de crear un veritable negoci per Internet que l'ha convertit en una addicta a la feina i, lògicament, als seus ordinadors. A l'altre costat hi ha un vidu de setanta anys, que havia estat un executiu a la vella manera, que és contractat per la nova empresa com a becari dins d'un programa especial de formació. Mentre que la jove no para de moure's entre el mòbil, les tauletes, els correus electrònics i WhatsApp, el vell becari té un mòbil de la vella generació i intenta vèncer l'estrès des de la distància. Mentre que ella és la novetat ofegada pel dia a dia, el vell representa la veu de l'experiència. El contrast entre els nous executius que porten samarreta i texans i els vells que van sempre amb la seva corbata podia donar peu a un joc força més divertit del que proposa Nancy Meyers. De fet, El becario pren l'antagonisme dins del món empresarial com a excusa per acabar parlant del problema de les barreres generacionals i la dificultat de reconciliació entre vells i joves.

La noia executiva està integrada dins d'una nova família en què el pare s'encarrega de les feines de la llar i de portar els nens a l'escola. El vell executiu recorda els vells amors perduts i mira amb escepticisme el present, mentre de mica en mica es converteix en la veu de la consciència que sembla voler-ho determinar tot plegat. Quan la reconciliació entre la jove i el vell és possible, sembla que es vulgui imposar la veu de l'experiència com a teràpia antiestrès. Tot plegat dóna peu a una comèdia amable més que discreta.