Xavier Cugat i la política del bon veïnatge

L'any 1979 el jove Steven Spielberg va rodar 1941. La pel·lícula era una paròdia gruixuda, protagonitzada pel gran John Belushi, que girava al voltant dels efectes que havia provocat a la ciutat de Los Ángeles la notícia de la invasió japonesa a Pearl Harbour el 7 de desembre d'aquell any. En un moment de 1941, Spielberg va voler mostrar l'impacte que en la societat de l'època tenien els grans conjunts orquestrals i no va dubtar de posar-hi una orquestra d'origen llatí, dirigida per un home amb un bigotet perfectament arreglat. L'home en qüestió era Xavier Cugat i l'any 1941, quan els Estats Units van estar a punt d'entrar a la guerra, va ser un dels seus grans anys.

Per a certa cultura popular americana, Xavier Cugat és una icona fonamental. Mentre a Catalunya tenim la imatge de l'americano que vivia al Ritz, es passejava amb un chihuahua de Beverly Hills i tenia un Rolls Royce matriculat al seu nom, Cugat era per als americans gairebé el resultat de les caricatures que ell havia dissenyat. Era una figura inseparable de les grans orquestres, de les festes kitsch més sumptuoses de Hollywood i d'una certa forma d'integració musical que a partir de la seva presència va començar a ser coneguda com a música llatina. Probablement per la importància que tenia la seva icona, Cugat va ser l'únic actor que podia aparèixer en les pel·lícules sense necessitat de ser un personatge, sinó essent ell mateix. Escuela de sirenas (1944), de Georges Sidney, comença amb Cugat dirigint una orquestra enmig d'una piscina, mentre fa una caricatura i mostra el seu nom en la gran pantalla de Technicolor. A Fin de semana, de Robert Z. Leonard (1945), Cugat és el cap de l'orquestra que toca a l'interior del famós hotel Waldorf Astoria de Nova York. L'orquestra porta el seu nom i quan els personatges de ficció es dirigeixen a ell l'anomenen Cugat.

Fins i tot, Fred Astaire a Bailando nace el amor (1942) és capaç de trobar en un luxós hotel de Buenos Aires un personatge anomenat Cugat que l'ajuda a resoldre l'embolic que té amb el personatge de Maria Acuña, interpretat per una llatina anomenada Rita Cansino que a Hollywood es feia dir Rita Hayworth.

Per entendre el privilegi de poder convertir-se en una icona impermeable a les exigències de la ficció i a totes les lleis de la versemblança, probablement cal entendre Xavier Cugat com el producte més rendible d'una operació política decretada per Franklin D. Roosevelt coneguda com la política del bon veïnatge. L'any 1935, en la 7a Conferència Panamericana celebrada a Montevideo, Roosevelt va prometre que els Estats Units deixarien de participar en qüestions internes dels països d'Amèrica Llatina i que es duria a terme una política de col·laboració comercial. Aquesta política tenia dos dels eixos principals: la música i el cinema, dues indústries que tenien una importància cabdal. L'operació no consistia, com a inicis dels anys trenta, a exportar les estrelles de la música llatina a Hollywood perquè fessin pel·lícules per als seus països, tal com havia fet la Paramount amb Carlos Gardel i Jorge Negrete. L'operació passava per crear un ritme sonor que fusionés el tango amb les ranxeres i amb la salsa colombiana.

Xavier Cugat ja havia intentat aquesta fusió l'any 1930, a l'inici del sonor, amb una pel·lícula dirigida per ell mateix, Charros, gauchos y manolas. L'any 1941, quan va esclatar la Segona Gerra Mundial, la política de bon veïnatge va incrementar-se. Hollywood tenia el mercat europeu tancat i era necessari obrir-se a Amèrica Llatina oferint un ritme global –la música llatina inventada per Cugat– i produccions que tinguessin lloc als exòtics paradisos més luxosos. La Disney va obrir l'operació amb Los tres caballeros. Cugat la va apuntalar introduint la seva música en un seguit de musicals de la Metro que substituïen la música de Glenn Miller per la de la seva orquestra. L'èxit va ser clau i Cugat va convertir-se en l'home simpàtic que va aconseguir que en una època de restriccions a Mèxic, Argentina, Brasil i Colòmbia s'oblidessin dels seus ritmes autòctons i tots plegats ballessin al so de Perfídia.

Xavier Cugat va saber aprofitar-se amb intel·ligència de la situació. A mitjans dels anys quaranta els discos amb la seva orquestra havien aconseguit arribar als 48 milions d'exemplars venuts. De fet, però, el seu regnat a Hollywood va ser curt. Probablement perquè amb la Guerra Freda les clàusules de la política de bon veïnatge van canviar. Un cop consolidat el model van sorgir imitadors seus, com l'orquestra de Pérez Prado, que va fer que el mambo sonés amb força a la ràdio.