novel·la
Xavier Coromina
Després de Proust i de Flaubert, uns exercicis de col·legi
El 10 de maig passat, Vicenç Pagès Jordà acabava la nota Des del jardí d'aquest mateix suplement preguntant-se “què diantre és un conte”, a propòsit de la lectura d'aquests textos de Lydia Davis, dels quals el nostre premi Sant Jordi del 2013 i professor de llengua i estètica a Blanquerna - Universitat Ramon Llull - La Salle deia que “a vegades ens fascinen i d'altres ens avorreixen”. Feia bé de demanar-s'ho, perquè faria la impressió que aquesta seva gairebé àlter ego nascuda a Massachusetts el 1947 tampoc no ho sabria. I la faria si no sabéssim que també treballa en una institució universitària com a professora d'escriptura –and writer-in-residence–, al College of Arts and Sciences de la Universitat d'Albany, districte de Nova York, que és l'estat del poblet d'East Nassau on viu amb el pintor Alan Cote d'ençà que va deixar Manhattan, on havia estat casada amb Paul Auster, poeta, novel·lista i premi Príncep d'Astúries de les Lletres.
Tant paratge fa, en aquest racó de món de les províncies romanes modernes, que els textos de Ni puc ni vull puguin ser llegits pels lectors incauts com l'essència de la literatura que ara es porta. Si hi afegim, a més a més, que l'escriptora ens arriba precedida pel premi literari 2013 que el fons d'inversió Man Group dota amb 91.000 dòlars al millor text de ficció en anglès, qualsevol pretensió crítica que no s'adapti al sistema de correlació subordinada té totes les de perdre.
Traduccions d'anada i tornada
Així doncs, cal aplaudir la introducció en la nostra llengua d'aquesta autora que es compromet, sempre que pot, a traduir a l'anglès de Nord-amèrica alguna mostra de les literatures de les llengües on la seva obra és traslladada. Perquè cal saber que Lydia Davis també és traductora, i no pas d'obres petites. I cal saber-ho perquè va ser després de traduir À la recherche du temps perdu, el 2003, i Madame Bovary, el 2010, que va sortir l'aplec de textos de la pregunta de Pagès Jordà.
D'on provenen aquests textos, també tomba d'esquena l'esnobisme. Les publicacions més cool del disseny lingüístic hi deuen ser totes: la Cambridge Literary Review, la New American Writing, el PEN America, The Literary Review, The Los Angeles Review, The New York Times, The Paris Review... Cadascun dels 142 relats o microrelats ha aparegut en algun número de les publicacions que marquen tendència, encara que semblin les engrunes del sedàs d'uns exercicis de col·legi. D'un col·legi major humanístic, s'entén, que sol ser les escorrialles del pedigrí de les corporacions universitàries.
Un cop d'ull a les cinc parts amb què està estructurat el llibre ja ens en dóna pistes. En cada part hi ha entre 23 i 26 relats amb un repartiment que podria ben repetir la programació d'un curs o d'un taller d'escriptura, i en cada una, al final, hi ha l'exercici d'una carta adreçada als responsables d'una empresa que no fa bé la seva feina; enmig, menys en la part central, la tercera, el relat d'un viatge en avió –entre aquests, L'aterratge paga tot sol la pena de comprar el llibre–, el tren com a correlat d'una seqüència descriptiva i uns quants exercicis on les possibilitats lúdiques del llenguatge –el treball d'estil arcaic– es manifesten en forma d'una oració agramatical que es repeteix en dos relats diferents, dels errors semàntics d'una gran empresa de telecomunicacions i, sobretot, en la diversió fonètica, Breu incident amb as tòniques, as àtones i una semivocal, i en l'oració allargassada de Flaubert i el punt de vista. Qui es demani sobre l'ús de l'anecdotari no quedarà decebut, perquè fidel als temps que corren, l'autoficció hi és present com una immensa base de dades.
Ara, que ningú no hi busqui ni els assajos literaris proustians ni els bancs de proves de Flaubert, perquè qualsevol reflexió sobre la transmissió d'informació que faci referència a la relació de l'individu amb ell mateix, i que no és sinó el fonament dels contes, només es troba en aquest Ni puc ni vull gairebé com una nosa.