“El sentit comú no és el seny”

Al nou llibre volia oferir aquestes dualitats meves. No és una antologia sinó un païment, del verb pair [matisa]. Visc en aquesta digestió. Jo, Catalunya i el món occidental som dins una estructura de síntesi, que va ser l'escolàstica, on tot queda explicat, fins i tot l'inexplicable: l'existència de Déu a través d'unes proves. Varen ser coses que vaig patir als exàmens de la Universitat de Barcelona, quan em vaig matricular després d'haver-me iniciat a la cultura pel meu compte, com un autodidacte.

I tant: “la demostración por silogismos de la inmaculada concepción de la virgen”.

Cap al final de la carrera, quan em van calar, van decidir fer-me fora, però era tard perquè em vaig saber defensar [riu]. Suposo que van preferir treure-me'n, amb el títol, que expulsar-me, com haurien fet de bon començament si s'haguessin adonat de les meves intencions. No obstant, em van retenir un any fins que vaig abaixar el cap. Vaig haver de fer com el Galileu davant la Inquisició, “eppur si muove”... Els vaig acabar reconeixent tot el que volien, però també amb el “tanmateix es mou”.

[Hi pensa concentrat i contesta decidit] No me'n vaig sortir gens, però van saber valorar la intenció.

Exactament [riu], amb molt d'amor, de Déu, és clar. Vivíem tots immersos en un món ben curiós, un retorn a la tradició després de la disbauxa republicana i revolucionària.

Efectivament. Van anar a repetir vells esquemes. És un món que té la seva encarnació dins la modernitat amb Lluís XIV i l'adveniment de l'absolutisme. Al nostre país amb Felip IV i Felip V. Diríem que van estructurar una explicació per evitar l'infern, per facilitar la possibilitat de redempció. Si no, hauria estat la desesperació. Aquesta explicació és, també, el classicisme. He utilitzat Goethe perquè és una de les personalitats més extraordinàries que han existit. Només la seva teoria sobre els colors supera la dels científics perquè ell incorpora un aspecte que els científics no podien incorporar: el del blanc i el negre. El blanc és la confusió de cromatismes i el negre n'és l'absència. Això no són colors, però en Goethe diu que són “sensibilitats expressives”. Per tant, són colors. Trobava explicacions a tot. A finals del segle XVIII, amb la Revolució francesa, que fa pivotar la humanitat en un altre sentit, Goethe vibra també. Quan Napoleó ocupa el territori d'on ell era un lacai d'un príncep de Weimar, canvia de manera de pensar i prefereix viure sota la tranquil·litat del príncep que en els efluvis i la inquietud de la revolució. Schelling i altres exponents de l'idealisme i del romanticisme alemany prefereixen, en canvi, viure flotant que en la tranquil·litat del laboratori. Hi ha les dues cares perennes, la del classicisme i la del romanticisme.

Efectivament. Els catalans estaven vivint dins aquesta seguretat després d'haver arribar a uns pactes i uns furs amb els Àustries. Tot el món sabia que la vida tenia una explicació i, mentre et mantinguessis dins aquesta explicació i no posessis en entredit l'existència dels seus principis fonamentals, no patiries. Es podia demostrar quin era el principi sense saber quin era el contingut del principi, valgui la contradicció. Els catalans havien aconseguit un respecte dels Augsburg i ja els estava bé...

Sí, però havien trobat un equilibri després d'haver apaivagat els conflictes. Havíem arribat a un cert acomodament. En un dels llibres ho vaig sintetitzar. El problema era si quan arribava el rei de les Espanyes el conseller en cap de la Generalitat havia d'anar cobert o descobert. Sembla una conya, però no ho és. Quan arribava el rei, el conseller en cap es descobria. El problema venia quan no hi era el rei, però arribava el virrei. Aleshores, què s'havia de fer?

Exacte, és el que van decidir els consellers. Aquí radica la qüestió. Cito la frase de Quevedo quan diu: “Que gente más extraña esos catalanes, que creen que el señor ha de servirlos a ellos, en lugar de servir ellos al señor.”

No ho entenia. Segles després, Valle-Inclán ho va resumir a la perfecció, quan al final dels seus dies, el marquès de Bradomín observa que els seus fill són més cabrons que ell mateix. Aleshores congrega tots els seus vassalls i els llega tots els seus béns. Els serfs li contesten que s'ha equivocat perquè si els fa hereus perdran la seguretat, “on anirem a demanar”. La primacia de la condició era per sobre de tot. La condició de vassall valia més que la riquesa. Per tant era una societat estable, clàssica. Si llegim Plató, Aristòtil o Arquimedes veiem que cap es preocupa mai dels esclaus. Epicur o Isop són esclaus vinguts a més. En tota la poètica, la dramàtica, l'èpica o la filosofia no hi ha mai cap preocupació: l'esclau és l'esclau, ja està protegit. Són societats estructurades, felices. A Catalunya ho podem veure a Terra baixa d'Àngel Guimerà, on si el senyor no li acaba fotent la dona, en Manelic no hauria entrat en conflicte contra el poder. Quan s'adona que li estan aixecant la camisa, diu prou. En el cas de Catalunya, això passa a partir d'un determinat moment, el 1714, abans havia resultat imperceptible perquè els catalans eren obedients, servents, acceptaven el seu statu quo. En desposseir-los totalment i quedar-se sense res, continuen vivint, però amb una recança. Han de buscar les formes del nodriment.

Sí. Han d'anar llaurant del no-res, fins i tot buscar una nova teoria del coneixement per tirar endavant, que coincideix, amb pocs anys de desfase, amb el que està passant amb els filòsofs escocesos del sentit comú.

A mi no em fotran: el seny, nooo! El seny és un equilibri clàssic, que no em funciona. El sentit comú no és el seny. El sentit comú és quan una cosa no té altre sentit, té el sentit de la immediatesa. Si ens deixem atrapar aquí, estem llestos. Pensa que aquesta és la meva aportació filosòfica. Tot està explicat, tot, fins que arriben els empiristes anglesos.

Sí. John Locke, per exemple, s'adona que tot deriva cap a aportacions metafísiques, però la realitat ha seguit el seu camí, lluny de la filosofia. Locke introdueix el concepte que la realitat són les sensacions. Les sensacions són les que deriven en conceptes i el concepte és el coneixement. Les sensacions, però, no són fiables. Per tant, el coneixement no és estructurable, no pot ser clàssic. George Berkeley va més enllà i considera que el món és real i que, per tant, les sensacions són reals, considera que viure és percebre o ser percebut. Reconegudes com a volàtils, però reals. Hem de trobar un censor que fixi la realitat de cada moment. Veu que aquest censor transcendent és déu: hi ha un déu que ens està mirant constantment i manté les realitats per la seva mirada. La realitat és la visió que tens de la realitat: tanqueu els ulls i no hi ha res, obriu-los i us trobareu el món, que té un sentit que ens ha donat el que està permanentment amb nosaltres, hi anem seguint els seus instants. Veiem que és una explicació tan fictícia com totes les clàssiques. El tercer és David Hume, dins un segle XVIII en què els britànics estan marcant distància respecte al continent.

Efectivament. Oliver Cromwell va crear una flota per impedir que cap vaixell estranger portés mercaderia a Anglaterra, només podien entrar mercaderies els vaixells anglesos. Això va provocar que es desenvolupés una flota fabulosa. L'objectiu és que els països s'espavilin, com va passar un segle després amb els aranzels.

Hume ens diu que tot és pura sensació i no hi ha principi de cap tipus. És l'empirisme radical i absolut en l'àmbit genèric del coneixement. La vida quotidiana és una altra cosa. Adam Smith, per exemple, afirma que els homes treballen seguint la propensió de les seves passions. Ens movem en relació amb les nostres passions. El que fan és diluir aquest món de metafísica, que serveix als filòsofs escocesos per exigir que toquem de peus a terra o no ens en sortirem: tindrem el coneixement empíric en funció de la realitat constant. La realitat és el que en cada moment és. No una teoria sinó una realitat tangible. Si una pedra em punxa és un punxó, però si una pedra em serveix de suport és un totxo. Per tot allò altre que no sabem, hem de creure el que s'ha dit. La praxi quotidiana serà el que ens marca la realitat, l'empíric. Això és el que hem fet els catalans a partir del 1714. Quan es desenvolupa aquest corrent de la filosofia britànica, cap a mitjans del segle XVIII, malgrat que els catalans vam ser traïts pels anglesos en el conflicte contra els borbònics, hi ha unes similituds. No hem d'oblidar que cap al 1705 hi ha un tractat català on ja s'afirma que el món és tràfic comercial i deixa't estar de punyetes. Quan l'editor Sala em va publicar el primer llibre, em va preguntar que on l'havia de vendre. Ho he après perquè en l'actualitat no pots pretendre fer res que no tingui circulació econòmica. I si no, és inútil. Això ho vam descobrir els catalans fa segles, cosa que va originar aquesta filosofia de la immediatesa. Posteriorment la pots anar construint, elaborant i és allà on estem.

Jo crec [riu burleta, però convençut] que els catalans estem destinats en els pròxims dos-cents anys a dirigir el món...

Semblen conyes, però no ho són tant. Ja m'ho van dir a Vílnius, a Lituània, quan es van independitzar que de l'idioma res: “Aquí a Lituània, de naixement, hem de parlar en cinc idiomes per poder moure'ns: el lituà, el polonès, el rus, l'alemany i l'anglès. Estem envoltats i hem d'anar endavant.” Ara hem de posseir la terra...

Doncs és exactament això. I això del Durruti no és un vers de colló! El país l'hem de fer nosaltres, tu i jo. Els que tinguin la consciència de fer-lo, seran els que el faran. Tota direcció, això sí, implica domini i llavors exerciren domini...

Entendre és una afinitat mental intersubjectiva; comprendre és una evidència...

Per mi la connexió amb els surrealistes va ser fonamental. Ens van fer descobrir l'altra personalitat implícita. Hi ha la personalitat cultural, però també la que posa de manifest el surrealisme, el xoc de realitats externes i internes. L'aparició d'aquest moviment coincideix el 1917 amb la Revolució Russa. El 1926, Breton i els seus companys surrealistes s'interroguen sobre la revolució de la consciència sense oblidar que acaba d'haver-hi una gran revolució social. Per aquest motiu creen les revistes La révolution surréaliste i, després, Le surrealisme au service de la révolution'. A partir de la mort de Lenin el 1924, Stalin comença a desenvolupar les purgues i depuracions. El 1929, els surrealistes trenquen els pactes amb els soviètics, però n'hi ha alguns que continuen, com és el cas de Louis Aragon i Paul Eluard. Jo en vaig conèixer alguns, però eren comunistes de consciència.

No volien abandonar una flor que havia nascut i no la volien deixar. Un dels versos de Maiakovski diu “Visca el disset congrés del gloriós Partit Comunista de la Unió Soviètica bolxevic!” És això un poema? És un vers o no ho és? Explica-m'ho. Que al 1919, Maiakovski tingui la necessitat d'expressar-se així...

Jo crec que és un vers. Els militants que estaven allà es devien quedar bocabadats. És com aquell vers de Racine, que no saps si són descriptius o lírics... Es tracta sens dubte de segrestos, de situacions de segrest. Jo era molt amic de Miró i va arribar un moment que no hi havia manera que el pogués veure. No m'era accessible. M'havia col·locat el sant benet de ser el dalinià. Aquí el culpable va ser el meu amic Brossa [riu obertament]. Van voler treure-se'm de sobre. És molt dura la vida! Tu ja ho saps.

És clar, però són efectives aquestes misèries. Penso en el vers de Miguel Hernández, “barro me llamo aunque Miguel me llamen”. És un vers o no és un vers?

Doncs és igual que el vers de Maiakovski sobre el congrés del PCUS. Hem de posar sobre la taula la nostra lliçó, què hem d'entendre per vers i què no hem d'entendre. He redescobert el Vinyoli i m'ha fet molt content una nova lectura a la meva edat.

El fet que al Brossa no li agradés, em va condicionar. És una qüestió de les dictadures mentals, que també existeixen. La metafísica vinyoliana m'embafava, però té aspectes idonis per a una relectura selecta. La majoria dels poetes tenen una sensibilitat que s'escapen a aspectes més terrenals. Quan vaig retrobar Louis Aragon en una visita que va fer a Barcelona a finals dels anys setanta del segle passat, em va fer una dedicatòria subtil, elevada, ben allunyada dels comunistes que l'acompanyaven.

És un moviment que tinc ja descartat, va ser un moment de la meva existència, amb uns bons amics i vam fer un bon equip, però limitat pel que fa a la meva llarga vida. Vam posar de manifest unes inquietuds, però el mateix títol del grup vam fer una jugada, simbòlica –tot i no creure en símbols–, que al·ludia a l'absurd, a les coses estranyes... Per mi ha anat significant, amb el pas del temps, una recerca constant, la setena cara del dau, una definició que, per la mateixa cara de l'objecte, no existeix. L'experiència m'ha fet adonar que hi ha la possibilitat d'una altra cara del dau, basada en els nous coneixements, en la tecnologia i en la ciència. En resum: hi haurà daus d'altres tipus, i aquí s'ha acabat la història.

Va ser un procés perquè m'anava trobant malament. Feia anys que duia by-pass, tres, que em van posar al 1999. De tant en tant, tenia la sensació de desaparèixer, sense perdre ben bé el coneixement. Desapareixia com a entitat conscient, però tornava a reaparèixer. Em trobava en un buit sense res, sense fons, queia precipitadament per un buit sense fons.

Amb una desesperació enorme perquè no em podia agafar enlloc. I tenia ànsies d'agafar-me.

No, ben bé com una realitat. Quan tornava a trobar-me a casa, era com despertar-se amb un sobresalt forçat. Sovint mentre em trobava llegint o escrivint vivia aquesta experiència. No era exactament retornar, que saps d'on véns, sinó que era una fissura, una escissió de la realitat a través d'un trencament total. Jo ja no existia, com si m'evaporés per un buit infinit. Això es va anar produint cada cop amb més freqüència fins que un dia em va passar a casa i la meva dona va avisar al metge i, que va trucar a l'ambulància per anar a l'hospital.

Sí, perquè la meva dona em va trobar a la nit, al costat del llit, capiculat, en direcció contrària al capçal del llit. A la Quirón m'hi vaig estar dotze dies. Allà em va tornar a passar fins que els metges van descobrir, després de descartar malalties cerebrals, que eren aturades del cor. La sístole de la pantalla es va mantenir durant deu segons recta. Pura i simplement se m'aturava el cor i em quedava mort. Vaig fer un article per al suplement que ho sintetitzava com el “buit del no-res”.

Sí, quedava mort i hi tornava. Deixava de bategar. El dia que ho van detectar estava comptant els passos pel passadís de la planta de l'hospital per calcular les distàncies que m'havia indicat que havia de caminar com a exercici. Havia fet 215 passos de 70 centímetres cada pas. Ho estava calculant mentalment quan va tornar el buit. Podríem dir que era com quedar escindit, com un viatge a l'esquizofrènia. El cor s'aturava. Em vaig sentir com aquells ànecs o pollastres que els tallen el cap, però continuen vivint una estona. La vida se n'anava, però la mecànica del meu cos reaccionava i hi tornava. És com si el meu cos recuperés el cap i me'l tornés a posar.

Com vols que m'ho prengui, no em puc posar a plorar per un fenomen natural. Ara us puc dir que he estat a un altre cantó i que el rebia com un buit desesperant: caure pel precipici sense agafador possible. Quan tornava, em feia por tornar a caure. Després de l'operació del marcapassos no m'ha passat mai més. Ara sóc un biònic. Vol dir que no em puc morir per les qüestions del cor perquè és com si m'haguessin instal·lat una vàlvula que, cada cop que arribo a una determinada tensió, va frenant ella mateixa. Ara per morir-me haurà de ser d'un accident o d'una hòstia que em puguis clavar per aquestes coses que t'explico [riu]. Són reflexions biològiques i fisiològiques, no vaig més enllà.

Res, aturar l'alè. Mentre respiris, tinguis consciència, no cal que et preocupis. La resta és inevitable, és un pas. Tu que ets un poeta, em podràs entendre: si anem observant els poetes contemporanis, la reflexió sobre la mort ha desaparegut pràcticament. Si tires una mica enrere, els grans metafísics nostres, Carles Riba, Foix, Vinyoli i companyia, hi ha una inquietud davant la presència estranya... En la poesia actual, sortosament, s'ha evaporat l'angoixa de la mort. El Vinyoli era als límits del decés, de la mort. En parlem perquè en parlem, però no és un fet que em preocupi el més mínim. Simplement per constatar-ho.

La mort és un pas obligatori, una aturada de la vida i s'ha acabat. El Vicente Aleixandre descriu l'enterrament d'un amic mentre el taüt va picant contra la terra. Quan arriba a baix de tot, diu “y tocó y sonó vacío”. Acaba dient “qué solos se quedan los muertos”. Es pot arribar al patetisme, com fa Zorrilla quan es defineix: “Nací como hierba corrompida al borde de la tumba de un malvado.” Es referia, sens dubte, a Espronceda perquè s'havia suïcidat, cosa que consideraven en aquella època menyspreable. El culte i la por a la mort són elements del folklore, però no em diuen res. Agafant el suport del Miralda, podríem dir que “la mort s'ha tornat ensucrada” [riu obertament]. Ho veus, oi?

Des de petit, em vaig acostumar als bombardejos, als morts, a la violència bèl·lica... Jo mateix vaig tenir una caiguda d'un camió quan saltava per córrer cap al refugi de la meva barriada, a les Corts. Em vaig lesionar greument el braç i me'l va salvar el doctor Trueta, que aleshores operava a l'hospital de Sant Pau.

I tant... Les calamitats de la postguerra, la persecució per motius diversos fins abans-d'ahir... Amb aquest historial no aconseguiran que em preocupi per la mort ni mig minut.