Dosrius

El lector podrà confegir una concepció polièdrica del savi Esteve Albert i Corp (1914-1995) a través d'aquest diccionari. L'esforç analític que ha dut Solé Camardons és significatiu, atès que ha hagut de desgranar els elements que defineixen la trajectòria de l'autor de Quatre boigs de Mataró.

Les referències aportades –per mitjà de prop de quatre-centes entrades– són del tot pedagògiques perquè ajuden a elaborar, refer, les petges per les quals va passar Albert. Les geografies –als dos costats dels Pirineus fins al Maresme i al País Valencià–, expressió de pertinença comunitària, les idees i projectes que hi va materialitzar: el primer pessebre vivent (1955). Aquests aspectes destaquen perquè apropen al lector una biografia viva. De fet, Jordi Solé aconsegueix apropar un protagonista fraccionat en totes les seves manifestacions, la qual cosa ha d'incitar a una lectura activa per a reconstruir una biografia personalitzada de l'homenot –mai més ben dit– de Dosrius.

El programa d'aquest assaig en forma de crides és una aportació original a la manera de fer a fi de copsar de manera extensiva, gairebé, helicoïdal, l'extensió d'una trajectòria. I l'adequació de l'adjectiu druida, car com diu Solé, el valor de ser sacerdot d'una agrupació humana (celta) es projecta cap al valor d'estel, de traça a seguir. No, és clar, mecànicament. Em refereixo al fet que el resultat de la lectura –sigui unilineal, alfabètica o a l'atzar– d'aquest treball indica viaranys de superació, de voluntat individual, que reflecteix un sentiment i una aptitud.

Sentiment (mot que va restant minoritzat, bescantat) perquè la tasca cultural i política d'Esteve Albert s'explica a partir d'intuïcions, de capacitat de dur a terme projectes, però no pas aconduïts pel càlcul interessat dels resultats. L'obra històrica de qui havia estat militant del Front Nacional de Catalunya tenia com a objectiu rescabalar de l'oblit imaginaris, espais i marcs de referència anul·lats, ocupats, pels estats. El comunitarisme patriòtic d'Albert volia divulgar marges suprimits de la historicitat dels Països Catalans. No d'una altra manera, cal valorar la seva orientació occitanista.

Aptitud perquè el quefer patrimonial aportat per la sensibilitat de l'activista maresmenc mostra on són els límits de cadascú. I la millor manera de superar aquesta limitació és concretar ambicions, l'assoliment –o no– de les quals assenyalarà el límit d'una vida. Aptitud, doncs, com a vitalisme és el que subjau a la vida –les vides– de solitaris, la recuperació cultural dels quals ens diu que la millor història és la construïda segons un projecte intel·lectual, cívic. En aquest sentit Jordi Solé hauria de reeditar bona part dels textos inèdits d'Esteve Albert i el seu epistolari.

Recuperem tots els Esteves Alberts dels Països Catalans, car representen múltiples mates de jonc que ens expliquen i ens projecten.