Requisit ineludible

“Yo sé tanto del amor que puedo aconsejar. Tanto, tanto caminé que todo lo sé”, ponderava Luís Aguilé. Jo, com més camino, menys sé. Amb cada nova dona torno al jardí d'infància per aprendre un llenguatge nou, alfabet inclòs. Aquella habilitat perfeccionada per complaure la Rosita, la Mariona l'odia. I no em vull queixar, em reciclo prou bé. Alguns canvis em costen, però. La Cèlia, sempre tan cabal, ahir m'amenaça de trencar si no li engrapo el cul enmig d'un carrer transitat, a plena llum. Vaig protestar. A mi m'han pujat amb la idea que això és lleig i, què voleu, em tira la cortesia de palau.

–M'excita pensar que m'estimes fins al punt de fer-te passar en públic per un porc masclista...

Avui, a l'hora de l'àngelus, mentre vagàvem per Pelai, m'he decidit a grapejar el seu àmbit il·lícit davant la hipocresia del món visible. He sentit un clic de càmera i tot. Prova superada? Sí i no. Just la mà fregava la meta els ulls topaven amb un senyal de direcció prohibida. I jo –sant tornem-hi amb com m'han pujat– també duc a les venes la servitud pel decòrum vial. El xoc d'estímuls tan contraris m'ha destruït. S'entén ara per què m'he presentat a oposicions a monjo del monestir de Poblet?