La segona pàtria

Fa temps que sostinc que algunes de les millors notícies que ens arriben de la poesia en llengua catalana
actual provenen de l'illa de Mallorca. Les firmen poetes savis, magnífics, com Nicolau Dols, Miquel Àngel Llauger, Sebastià Perelló o Gabriel de la S.T. Sampol, per
esmentar-ne quatre que estimo especialment. Tots els quals duen a terme, també, una feina molt meritòria com a traductors i professors de literatura. El llibre que
presento avui n'és una mostra palmària, rotunda.

Lisbona és una obra escrita amb tanta intel·ligència compositiva com sensibilitat lírica. Sampol, traductor del portuguès, hi deixa registrada la seva passió –en el doble sentit del terme– per la capital lusitana, cap i casal de la seva segona pàtria i fogar dels esperits que, com el seu, són proclius al somieig de la bellesa. El jo del llibre es passeja per diversos indrets de la ciutat (places i carrers, esglésies, un cementiri, el jardí botànic), i, en cada un d'ells, considera el temps i la història, com també el deixant que queda de l'un i de l'altra en la consciència del poeta. Igual que el protagonista d'El llibre del desassossec, Sampol confronta allò que és únic amb el que és divers. “Ritme, prosòdia radical, d'aquest llibre que fa anar a l'una allò que és persistent i sostingut amb el que fuig, trencat i discontinu”, explica Perelló en el pròleg; un poeta, per cert –el mateix Perelló–, que apareix, en l'al·lusió als seus versos, en una de les peces del llibre (“Llegir versos catalans és de les poques baules / que no voldria trencar mai”). La ciutat blanca és, per dret propi, un dels escenaris privilegiats per contemplar les ferides de la història, el riu tèrbol del temps que, com el Tajo, fa via avall. Llegiu, si no, l'esplèndid Igreja de São Domingos: “un incendi / no ho pot devastar tot”, en què, com passa també en els poemes Jardim Botânico i Portela, el poeta d'Alaró ret homenatge al Riba august de les Elegies de Bierville.

Sampol ha escrit alguns dels sonets més perfectes que he llegit els darrers anys. En un dels poemes del llibre, Rua dos Douradores, s'empesca un neologisme molt suggeridor: amevar. Diu, exactament, referint-se a Bernardo Soares: “La inquietud / m'ha niat dins el món i els ulls que el miren / amb aquestes
paraules amevades.” Durant l'Any Vinyoli vaig comentar moltes vegades el poema VIII del seu Llibre d'amic, “i estimàvem les coses [...] / i les fèiem nostres per causa / de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les”. Malgrat haver-ho desitjat amb tota la meva ànima, m'ha estat sempre impossible anostrar-me res, baldament fos un poema del de Barcelona, perquè sóc sol a posseir. En canvi, ja m'he amevat els versos de Sampol, del primer a l'últim, que, tot d'una, m'han fet venir moltes ganes de tornar a Lisboa, vint-i-cinc anys després de no fer-hi cap. És
el millor elogi que puc fer d'aquest bell llibre.