aquesta setmana
David castillo. coordinador
'Ajoblanco', per sempre
En un cinefòrum propiciat per la projecció del documental Ajoblanco, crónica en rojo y negro, un dels seus fundadors i factòtums, Pepe Ribas, va afirmar que la transformació en els costums sí que va ser un èxit en la revolució que es va intentar en la segona meitat dels anys setanta. Modèlica i caòtica, la revista Ajoblanco va ser portaveu i en molts moments va liderar, amb vendes que s'acostaven als cent mil exemplars, un moviment llibertari que proposava un canvi absolut de model en relació al repressiu i autoritari de quatre dècades de franquisme. I no ho va fer estrictament des de l'angle polític o cultural sinó que la revista proposava un model de vida, gairebé situacionista, per a tots aquells individus avançats, però també per als despistats o els aventurers que buscàvem experiències noves.
A l'espera que Televisió de Catalunya o TVE –totes dues han participat en la producció– l'estrenin pels seus canals, Alter Vídeo la presenta a Barcelona dins del seu cicle Visions Documentals, el dimarts dia 1, a les vuit del vespre, a les sales Girona de Barcelona. Produïda per Tono Folguera, un dels professionals més actius del panorama documental televisiu independent, i realitzada per David Fernández de Castro, un director i guionista compromès amb la recuperació crítica de la Transició, Ajoblanco és una lectura històrica a través de molts dels seus protagonistes, alguns de ben polèmics, com és el cas de Félix de Azúa, que es mostra singularment sarcàstic sobre alguns aspectes que la revista va reivindicar. I ho va fer en molts, per exemple en el terreny del feminisme, l'ecologia –va propiciar la capçalera Alfalfa–, la sexualitat lliure, la informació sobre les drogues, el naturisme, les tendències contraculturals de l'època i, sobretot, la possibilitat de pensar de manera autònoma quan l'esquerra era dirigista i autoritària. Alguns dels activistes d'Ajoblanco, des dels Pepe Ribas, Toni Puig i Fernando Mir fins als Lluís Racionero, Karmele Marchante, Biel Mesquida, Ramon Barnils o Quim Monzó, entre d'altres, van tenir l'encert de no tancar la tribuna a una visió determinada i esbiaixada de la realitat sinó que el caràcter trencador els va acostar a l'eclosió d'un nou moviment llibertari, que, tal com va dir el bo de Ribas al Konvent Zero del Berguedà fa unes setmanes, “no va fracassar” sinó que va reeixir en una societat que avançava. No s'ho perdin.