Van ser els morts

Després de mesos de teasers amb comptagotes, finalment ha aparegut Vae Victus d'Albert Sánchez Piñol, el segon volum de la magna trilogia que l'autor té la intenció de dedicar als fets del 1714.

Sàviament, Sánchez Piñol ha sabut evitar completament la sortida fàcil d'un revival, d'un calc en paral·lel de l'èxit esclatant de Victus en el mercat català, espanyol, europeu i internacional a partir del 2012. La nova obra, tot i tenir evidents vincles amb l'anterior, parteix de plantejaments formals i conceptuals diferents. D'una banda, Vae Victus és un aplec de quatre relats juxtaposats que subtilment estan entrellaçats i, de l'altra, arrenca temàticament de l'endemà de la calamitosa jornada de l'11 de setembre.

És ben interessant observar com l'autor posa en joc tots els subgèneres del conte –de la nouvelle al relat breu– i els sotmet, d'un en un, a una tensió extraordinària, portant-los a les seves últimes conseqüències i límits. Vae Victus, amb tota la seva càrrega formal de revolta i innovació, hauria de servir, per anar bé, com a element de renovació del conte, que ja fa massa temps que està estancat en el fangar de les piruetes banalitzadores de la postmodernitat. A més, els quatre relats ens arriben focalitzats per la deliciosa i juganera combinació de tres veus narratives directes i indirectes:  l'immens Martí de Zuviría, la maltractada amanuense Waltraud Spöring i la dissimulada presència del narrador, curador del text.  

Pel que fa a la temàtica general de l'endemà, Sánchez Piñol vertebra Vae Victus amb tres preocupacions centrals:  demostrar la continuïtat real en el temps dels fets històrics; constatar la contextualització europea i internacional del 1714 català; i assegurar la perpetuació en la memòria col·lectiva de generació en generació.  De fet, el títol mateix –Vae victus / Ai dels vençuts!, manllevat de Brunnus després de l'ocupació de Roma– recull les intencions profundes de Sánchez Piñol.  El comentari del comandant gal s'ha de llegir de manera literal i irònica, és a dir, “pobres dels vençuts!” i “compte amb els vençuts!”

La lliçó de “pobres dels vençuts!” la sabem massa i tot. La novetat radical de Vae Victus es troba en la genial advertència de “compte amb els vençuts!” Compte, perquè la guerra no va acabar l'endemà, tal com demostra l'autor amb la resistència de Carrasclet i l'assassinat de l'abominable arquitecte Joris Prosperus van Verboom i de l'insuportable James Jimmy FitzJames, primer duc de Berwick. Compte, perquè les aspiracions de justícia, llibertat i independència dels catalans d'alguna manera van romandre vives i es va ampliar el seu ressò a través d'una sèrie de conflictes nacionals i internacionals com ara la Guerra Yamasee als Estats Units (1715-18), la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-20) i la Guerra de Successió Austríaca (1740-48), per citar només tres exemples preclars. En definitiva, el 1714 català d'un panorama de tensions polítiques que va anar en augment i desembocaria en les dues revolucions, l'americana (1776) i la francesa (1789), que fracturarien la història del món occidental.  El 1714 no és una derrota puntual sinó una espurna que va ajudar a encendre un ble més consistent i durador.  Sánchez Piñol és un excel·lent escriptor de ficció històrica, probablement el millor en català.  Ell sap que existeix una diferència entre ficció històrica i ficció amb història.  Ell sap que la ficció històrica de veritat és un subgènere molt ambiciós que ha d'assolir diferents fites:  oferir una revisió de la història d'un període i de la història general; vivificar i reactualitzar la història amb el màxim de rigor possible; demostrar la importància de la història per mitjà d'un compromís personal infrangible; transmetre la història a la posteritat; jugar amb els lectors a partir de la fusió indissoluble entre realitat i inventiva...