‘American way of death'

Potser sí que la mort iguala tothom, però als Estats Units que Evelyn Waugh va visitar poc abans que comencés la Segona Guerra Mundial es feien molts esforços per dissimular-ho. Particularment a Hollywood, un dels llocs que molta gent posava i que es continua posant encara com a exemple de l'èxit, de la fama, del glamur i de l'American way of life. Només que, com que som eterns i com que, a mesura que van passant els anys, cada any ho som una mica més, res no privava que ja al Hollywood dels anys quaranta de què ens parla Waugh a L'ésser estimat hi hagués també una American way of death. Naturalment, tant per a persones com per a animals, que Hollywood no ha discriminat mai.

Són coses que sap molt bé Dennis Barlow, que té vint-i-vuit anys, que és anglès, que és poeta i que va fent la viu-viu amb prou èxit. N'ha après de Sir Francis Hinsley, el seu protector, que és novel·lista i no poeta. Com ell i com tants altres novel·listes o poetes del seu i del nostre temps, Barlow no necessita ni tan sols escriure per poder continuar formant part dels escollits per les muses. A la pràctica, Barlow, però, viu gràcies a la Felicíssima Àrea de Caça, l'agència especialitzada a enterrar animals: gossos, gats i, finalment, un lloro, que imita en tot la Clariana de Remors, la gran necròpolis especialitzada a enterrar persones. Naturalment, no poden anar tan al detall com els de la Clariana, que ofereixen un “Feliç Lloc per al Repòs dels Incomptables Éssers Estimats”, segons la categoria, l'ofici i sobretot el que estan disposats a pagar aquells que continuen estimant-los ara que ja han assolit la felicitat, homes i dones que, d'acord amb la manera de parlar de Wilbur Kenworthy, el somiador i fundador de la Clariana de Remors, són encara éssers en espera.

Satíric, mordaç, incisiu i corrosiu de tant sarcàstic, Waugh aboca bona part de les seves obsessions i de les seves crítiques socials en aquesta Tragèdia angloamericana, subtítol de L'ésser estimat. Hi trobem, així, el contrast entre la suposada ingenuïtat nord-americana –simbolitzada en la novel·la per l'estúpida Aimée Tanatogens– i l'astúcia interessada de l'antiga intel·lectualitat –i si convé, aristocràcia– anglesa. D'aquí que a Hollywood hi hagi personatges com l'Ambrose Abercrombie, com els membres del cercle anglès de Hollywood i els membres, també anglesos, del Club de Criquet, i sobretot com Sir Francis Hinsley, que s'ha guanyat la vida –mentre ha pogut– treballant de guionista. Justament, quan perd la feina, és quan se suï-cida. Últim acte de dignitat d'una generació antiquada. Després d'ell ja només queden vividors com Dennis Barlow, entestats en una competició continuada amb la nova i no sé si primera generació nord-americana d'espavilats. Pensem en el senyor Slump, en el senyor Joyboy i, per descomptat, en el somiador de Wilbur Kenworthy. Què els toca, però, fer amb les dones estúpides, joves i atractives com l'Aimée? Naturalment, allò que han fet sempre els vius. Sobretot, mentre són vius, abans no accedeixin a la felicitat eterna que ens prometen els de la Clariana de Remors i els seus imitadors animalescos de la Felicíssima Àrea de Caça.