“No vull que sembli que he fet una metàfora”

No me'n parlis, a mi no em fa cap gràcia. Crec que a aquestes pel·lícules, que en definitiva són una sàtira a l'estil del que feien els grecs –i la sàtira pot ser molt cruel o molt amable, com és el cas de les que faig jo– no els va bé una situació crispada perquè l'espectador les veu en funció de la seva visió del que passa en aquell moment. Jo hauria preferit que s'estrenés en un moment més tranquil, com va passar amb Ocho apellidos vascos, que va arribar en un moment en què les coses al País Basc estaven calmades. Ara, els productors n'estan encantats.

Un dels productors em deia que la millor publicitat a Barcelona ens la fa Artur Mas. Jo no hi estic d'acord, però entenc que algú pugui pensar que l'actualitat ens pot beneficiar.

Teníem dues sinopsis molt curtetes sobre possibles seqüeles de la pel·lícula; una passava al País Basc i l'altra, a Catalunya. Entre els implicats va haver-hi divisió d'opinions, jo personalment preferia haver seguit al País Basc, però els productors volien que passés a Catalunya. La veritat és que els desmentits sobre si passava a Catalunya o no formaven part del fet de mantenir l'expectativa sobre la pel·lícula.

El personatge que interpreta Rosa Maria Sardà, una independentista de tota la vida, té una gran masia a l'Empordà i el seu nét, interpretat per Berto Romero, és un hipster urbà. Però no hi havia una voluntat deliberada que fos així per mantenir la continuïtat.

Quan va aparèixer el personatge de l'àvia vaig tenir molt clar que havia de ser Rosa Maria Sardà, l'únic dubte era si ella estaria disponible. El personatge de Berto potser va trigar una mica més a estar definit, però vaja, cinc minuts més.

Amb el guionista Borja Cobeaga, que és basc, tenim en comú que no som nacionalistes; ser nacionalista i de Madrid em semblaria bastant estrany. Però en realitat juguem amb les coses més òbvies de cada indret, sincerament, no entrem en la identitat més profunda de cada lloc. De fet, els que en sortirien més malparats són els andalusos, que apareixen com els més burros de les dues pel·lícules, sense cap dubte. Només és un joc.

Fa tres anys no m'ho hauria semblat. Abans dels últims esdeveniments al Parlament català temia que no agradés gaire a Madrid, és a dir, als fatxes de Madrid. Ara mateix em preocupa una mica que a Catalunya algú se senti molest i es pensi que volem fer alguna mena de metàfora.