Andrònica indigesta

Probablement fer-se acompanyar de Shakespeare deu ser la millor forma d'anar a un teatre qualsevol. Això no té dubte. Sí, d'acord, molt bé, Shakespeare, però quin? Perquè, ben mirat, aquesta cosa Titus Andrònic no hi ha per on agafar-la, és una mena d'òpera d'horror tan esbellegada com gratuïta, on les coses passen fixant la impressió d'un excés brutal, on els fets que hi concorren tenen alguna cosa de caprici injustificat. De manera que potser caldria preguntar-se si realment aquesta farsa sanguinolenta té o no unes autèntiques possibilitats dramàtiques. Vist el resultat, on és la qüestió?

En fi, l'ancià Titus Andrònic arriba com a heroi de guerra a Roma, ha perdut vint fills en combat, porten com a presoners la reina dels gots i fills; tot comença amb un sacrifici per apaivagar els esperits, de seguida Titus s'emprenya i ja mata un fill propi, llavors assassinen el pobre Bassià i violen Lavínia, filla d'Andrònic, li tallen llengua i mans; de seguida una altra mà rodola avall, la del mateix Titus, enganyat pel malèfic Aaron; ara apareix un missatger que arrossega els caps tallats d'altres fills d'Andrònic (ja només n'hi queda un i un trosset de filla); llavors Titus en degolla un parell més, amb la sang i els ossos esmicolats d'aquests en fa un pastís de carn per servir-lo en banquet a Tamora, l'Emperadriu, mare de les víctimes; Andrònic, en una orgiàstica escabetxada final, mata Saturní, l'Emperador de Roma, i Tamora; de pas, per què no, la pròpia filla mentre la viola, naturalment, lentament, l'apunyalen i mor..., descansi en pau! Qui queda? Un fill, un germà i Aaron a qui enterren fins al coll perquè mori de fam. Au, entoma tot això!

L'escenografia, pensada per al teatre romà de Mèrida, produeix certa estranyesa: una plataforma àmplia i circular, alçada més d'un metre, que aparenta ser una taula que giravolta, però també és un espai fúnebre, Roma, un bosc o el Coliseu. Els deu intèrprets estan presents quasi sempre, de vegades com a simples romans espectadors, com nosaltres, d'altres es trasmuden en animals o personatges varis, desdoblaments d'aparador precipitat que desballesten, encara més, la credibilitat del muntatge, ja que costa creure's una paraula, s'ha de fer un enorme esforç per no desconnectar. Els actors, com sol ser habitud, un aiguabarreig desigual, cantarelles, tons i diccions diferents, uns arriben, d'altres no, gran esforç i poc resultat, a remolc sempre d'un text dificultós i que sobrepassa, desmesura a l'abast de pocs. Hi ha dos músics en directe, trompeta i contrabaix, que compassen els fets i anuncien moments puntuals, alhora fan allò tan innecessari i irritant: anunciar el que es mostra, el que tots veiem, com si el públic fos un enze retardat. Aquest, probablement, és un Shakespeare embrionari i desafortunat, temes apuntats, esbossats, apedaçats, cosits d'una i qualsevol manera que no justifica el que veiem, un bany de sang que potser assevera aquests mots: «Ja sé que un idiota pren per Déu el seu bastó.»