Crítica
jazz
Present i futur
Amb permís de Diana Krall, el concert de jazz vocal més destacat de la present edició del Festival de Jazz haurà estat el que la nord-americana Cécile McLorin Salvant, estrella en ascens del gènere, va oferir dijous al Barts. Va impressionar, d'entrada, la seva seguretat, habitualment impròpia d'algú de 26 anys, així com els diferents colors d'una veu evocadora d'Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan que, tot i no ser exageradament espectacular, sí que es caracteritza per l'expressivitat i perquè mai no busca la via fàcil.
Després de l'agraïment de Joan Anton Cararach, director artístic del festival, al públic per no haver deixat d'anar a concerts després dels atemptats a París (ocorreguts quan, al Barts mateix, Richard Galliano i Sylvain Luc honoraven la memòria d'Edith Piaf, parisenca il·lustre), McLorin Salvant va comparèixer acompanyada d'un quartet de piano, contrabaix i bateria amb el qual es va entendre amb exquisida perfecció. Divertida sense voler provocar la riallada fàcil, va imprimir caràcter durant una hora i mitja a un repertori amb moments de brillantor com Jeepers creepers de Billie Holiday, una ària de l'òpera Street scene de Kurt Weill (“mai fins ara m'havien aplaudit tant amb aquesta cançó”, va confessar sincera) i What's the matter now?, de Bessie Smith. Imaginar-la cantar d'aquí a deu, vint, trenta anys no és apte per a melòmans amb vertigen.