La libido dels centaures

Els centaures són uns d'aquests animals mítics que estimulen la nostra imaginació, com el minotaure, els sàtirs, les quimeres, les sirenes o l'esfinx. A tots ens agradaria viatjar en un cavall alat en un capvespre silenciós, com cantaven els Ja t'ho Diré, perquè ens suscita un gran desplegament de les nostres ales, que és el que sentim quan volen les emocions. Els centaures, concretament, són una barreja d'home i animal, la part racional i la salvatge, la domada i la indomable, la calma i la tempesta que tots portem dins. Trobarem centaures als frisos del Partenó (en la batalla contra els Làpites) i també en el signe de Sagitari, el tercer de foc, el d'hivern, que comença ara a finals de novembre i que simbolitza el foc-brasa. Però en la mitologia clàssica hi ha dos centaures especialment coneguts: Quiró, un personatge savi, mestre d'Aquil·les i d'Esculapi, gran sanador, i el centaure Nessos, que és el que apareix en aquest quadre amb Deianira als seus braços. És del pintor espanyol José Garnelo Alda (1828-1891), que té un museu a la ciutat cordovesa de Montilla, però va exercir de professor de Belles Arts en diferents ciutats, entre elles Barcelona (cap al 1895).

Deianira és una de les parelles que va acompanyar el gran heroi Hèracles (Hèrcules per als romans) que va ser obligat per l'oracle de Delfos a complir amb tot un llarg periple de proves, conegudes com els dotze treballs, com els dotze mesos de l'any. Però al voltant d'aquesta parella hi ha una escena que ha quedat fixada en moltes obres d'art i que acostuma a tenir lloc al costat d'un riu, el riu Eveno. Igual que la llacuna Estígia només es podia creuar amb la barca de Caront, aquest riu només el podies travessar a lloms del centaure Nessos. Hi ha moments a la vida que passa el mateix, només pots travessar determinades situacions amb determinades condicions, sense opcions. Un cop la dama és al seu llom, Nessos aprofita el moment de debilitat per assetjar-la, com no. Els centaures amb la libido sempre tan esverada. Quan Hèracles s'adona que la vol violar, alertat pels crits, dispara una fletxa des de l'altra riba. A la sageta hi ha verí de la hidra, el tret serà infal·lible. El tors enrere del centaure acabat de ferir és un gest molt repetit. A la plaça de la Signoria de Florència, sota la llotja, trobareu la –en la meva opinió– més potent torsió d'aquesta criatura, esculpida per Giambologna (1599).

Però la història no s'acaba aquí. Abans de morir, Nessos té temps d'enredar Deianira. Li diu que la seva sang impregnada a la capa l'ajudarà a mantenir l'amor del seu home. I ella –santa innocència– s'ho creu i la salvaguarda. Anys després, quan vol recuperar l'amor d'Hèracles, li lliura la capa per a una cerimònia i la sang de la bèstia –enverinada– crema el marit viu. Ella, penedida, es treu la vida. Ho copsa amb molta delicadesa Evelyn de Morgan (del 1878), una pintora britànica, que la retrata tota sola en el moment en què s'adona de la magnitud del seu error, amb les mans al cap i la cara de desolació.

El 25 de novembre va ser declarat dia internacional contra la violència de gènere. Sentirem (amb el cor encongit) llistes de noms de dones mortes pels seus companys. La història de Nessos em fa pensar en les dones maltractades, quan, després d'un atac, els agressors diuen que no ho tornaran a fer i elles s'ho creuen, com Deianira, que es va creure que la capa del centaure salvaria el seu amor, com si l'amor es comprés amb sortilegis, com si no sabéssim que les promeses d'algú tan violent només poden ser falses.