La crisi de la democràcia

L'any 1960, el cineasta argentí Daniel Tinayre va rodar La patota, una pel·lícula sobre una professora de filosofia que era violada pels seus alumnes de l'escola nocturna. El resultat va ser una obra mítica del cinema argentí per la força com tractava el tema de l'educació sexual dels joves. Santiago Mitre –autor d'El estudiante, una de les metàfores més cruels del kirchnerisme– decideix a Paulina actualitzar els elements clau del vell relat dels seixanta. La protagonista també és una mestra que és violada per un grup d'alumnes. L'acció no transcorre a Buenos Aires, sinó en una zona de la selva prop de la frontera amb el Paraguai. La professora es troba allà per dur a terme classes d'educació democràtica. El primer dia diu als alumnes que qui no vulgui escoltar pot marxar, i es queda sola. De mica en mica es troba davant d'uns joves sense els valors bàsics de la convivència social ni respecte per la pedagogia. Un dia sortint de l'escola és atacada.

A partir de la violació, Paulina no planteja la clàssica història de venjança, sinó que estableix un debat polític sobre com l'educació democràtica és inexistent en determinades zones de l'Amèrica Llatina. La protagonista sap que, des del moment en què actuï la justícia, sorgirà la violència, la venjança i la tortura dels aparells del poder. Quina és l'autèntica solució democràtica? És possible defensar-se amb unes institucions que no han assumit els valors fonamentals dels drets humans? És possible callar? Com es pot jutjar la culpabilitat davant d'una situació de desequilibri social? El cas individual esdevé el punt de partida d'una reflexió col·lectiva. En més d'un moment, Paulina, de Santiago Mitre, sembla recuperar aquell gest humanista fonamental que des de fa uns quants anys ha caracteritzat el millor cinema dels germans Dardenne.