La perversitat de l'aspiradora

De la catifa voladora a l'aspiradora perversa i sexualment activa. Carles Santos és un artista irreverent en tot el que pot, començant per ell mateix. No hi ha codi que se li resisteixi, no hi ha estructura mínima que no sigui capaç d'explotar en mil engrunes més. El seu llenguatge és el sonor (com a inqüestionable compositor i intèrpret) però també visual. Si l'art es deixa persuadir sovint pels referents coneguts, confortables, un punt naïfs (com podria ser la catifa voladora dels contes d'infants), ell els rebutja. I construeix un tapís de sabates per garantir la incomoditat de la ballarina i l'aspiradora (un electrodomèstic amagat sempre en els racons de les cases, desagraït) que es deixa bressolar per la coreografia capriciosa o que crida la cosina del Zumosol i arremet contra aquella persona que es posi al mig del seu destí: un punt vermell sagnant.

Santos ha essencialitzat més que mai el seu llenguatge aconseguint, des d'una escena aspra, moments artístics irrepetibles amb sonoritats provocadores i quadres plàstics de gran contundència. Si la seva música va saltar a la performance i al teatre, ara es podria dir que ha accedit a una mena d'instal·lació amb contínues evocacions a trencar els cànons artístics (i les partitures, i mossegar-les i compartir-les com un bes pecaminós). Aquella obsessió fàl·lica de La meua filla sóc jo (2005) o El fervor de la perseverança (2006) queda sobreentesa i amb una potència molt més profunda i masoquista en la imaginació de l'espectador.

Santos no toca el piano, amb prou feines es mou a quatre grapes i fa que les companyes essencialitzin el missatge. El vermell, el negre contrasta amb la blancor dels personatges indefensos. Ell manté
un punt estable, només: l'admiració per la poesia visual de Brossa. Tot hi regalima. Preciós i inquietant.