cultura

Mirador

‘Happy birthday, Mr. Allen!'

Tot va canviar quan Woody Allen es va convertir en Alvy Singer a ‘Annie Hall'

Fa quaranta anys, quan Franco estava en fase terminal i tothom pensava que el dictador seria mantingut en vida artificialment, Woody Allen va estrenar El dormilega. El nas d'un vell dictador era l'única cosa que el mantenia en vida i gràcies al nas podia sobreviure el règim. La coincidència era salvatge. Fa quaranta anys, Woody Allen estava considerat un còmic prometedor que havia passat per la televisió i que en el cinema semblava que seguia l'herència de la millor tradició de l'slapstick americà, encarnada en aquell moment per Jerry Lewis. Allen ja havia estat un peculiar Dr. No a Casino Royale, decidit a exterminar tots els que fossin més alts que ell per mantenir l'hegemonia mundial dels baixets. Era el còmic acomplexat que havia volgut ser com Humphrey Bogart en una comèdia titulada Sueños de un seductor. També era reconegut en alguns sectors com a autor d'un llibre titulat de manera provocadora Cómo acabar de una vez por todas con la cultura, que en els anys de la Transició va esdevenir una mena de bíblia còmica de l'absurd. Tot va canviar quan Allen es va convertir en Alvy Singer a Annie Hall. Va ser premiat amb l'Oscar, però ell va preferir quedar-se a tocar el clarinet al Michael's Pub de Nova York. Annie Hall va començar a construir la imatge d'un altre Woody Allen que volia fer un cinema d'arrel europea amb l'horitzó fixat en Fellini i Bergman. Un cineasta que convertia l'autoficció en una recepta infal·lible per retratar l'univers dels intel·lectuals de Manhattan. Annie Hall el va convertir en un gran director. Va ser el company de viatge que molts espectadors vam retrobar any rere any. Amb el temps, probablement alguns dels seus admiradors no han estat capaços de seguir el ritme de la seva producció, però Allen no ha fallat mai amb el seu film anual.

Fa tres anys, en un documental biogràfic dedicat a la seva persona, Allen reconeix que segurament mai faria una obra mestra, que tenia una bulímia creativa que el portava a no parar mai i a necessitar desenvolupar ràpidament les seves idees. Probablement, Allen no ha arribat mai a la perfecció, perquè sap que la perfecció té sempre alguna cosa estèril. Algunes vegades la bulímia l'ha portat a fer títols inspirats en una brillant idea allargada i altres cops ha realitzat obres plantejades com unes vacances pagades en glamuroses capitals europees. De tota manera, quan Allen l'encerta, pot arribar a ser un cineasta radicalment brillant. En el llarg camí que va de Manhattan a Blue Jasmine, o de Toma el dinero y corre a Irrational man, s'hi amaguen obres tan carismàtiques com Hannah i les seves germanes, Marits i mullers, Delictes i faltes i Match point. Unes pel·lícules en què no abandona mai el seu gran tema: veure el món com un gran espai forjat per múltiples nivells de representació. Les persones volem ajustar la realitat als nostres desitjos, construïm els nostres mecanismes de projecció i, fins i tot, podem ajustar la moral als nostres interessos. Al final fracassem perquè l'atzar ho desestabilitza tot. Happy birthday, Mr. Allen!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia