A favor del corrector

L'escriptor ha picat el punt final. Té dues-centes pàgines plenes de mots i, tal com assenyala Jaume Cabré, “amb els mots comencem a tenir mons”. A tenir històries. Cabré és un dels grans escriptors europeus contemporanis. Hi ha arribat perquè sap com construir mons amb mots, però també amb morfosintaxi i amb ortografia; amb consciència de llengua (i raó de geni). Per això quan escriu el punt final torna a revisar el que ha escrit: l'u punt dos per cent, el dia vint-i-tres de març de mil nou-cents setanta-quatre, vivaspaña i arribaspaña, kom m'ha trobat?, però si ell no xamulla, jo mutxeli, etc. Quin corrector li corregiria aquests recursos? Ningú que sigui bo. Segur que la Clara, la seva filla, que és correctora, no ho fa. No ho ensenyen pas en el Postgrau de Correcció i Assessorament Lingüístic de la Universitat Autònoma, que ella va cursar.

Un altre escriptor ha picat el punt final. Té moltes pàgines, també. Però no és Jaume Cabré. Ha construït mons amb mots, també amb morfosintaxi, també amb ortografia. Fins i tot potser està dotat per a la narració. O per a la poesia. O per a tot. N'hi ha molts que ho estan (però menys dels que no ho estan). El bon corrector comença a revisar el text i, oh, sorpresa, s'adona ben aviat que hi cal una revisió gramatical, els accents van bojos, les comes s'han perdut, circulen grafies prefabrianes... La teoria diu que l'escriptor ha triat acuradament cada paraula, ha decidit l'ordre sintàctic, ha puntuat amb precisió. Però la teoria la desmenteix la pràctica, massa sovint. El corrector agafa el llapis i, amb prudència, hi afegeix comentaris, solucions, preguntes (algunes, no sigui cas que l'escriptor es molesti). ¿Quin corrector no s'adona de la qualitat del text que corregeix? Tots els que són bons se n'adonen aviat. Per això s'equivoca el corrector de sentir-se dolgut perquè un escriptor escriu “correttore, traditore”. Si el corrector és bo, la dita acaba amb “salvatore”.