cultura

gabinet de curiositats

artur ramon navarro

Teoria dels cafès

Per mirar de conèixer el complicadíssim mecanisme psicològic de les persones hi ha una manera senzilla. Només cal fixar-se en com demanen el cafè. Els que són simples de mena demanen un cafè sol o un tallat, tot esperant que el cambrer porti allò concret que s'associa a les seves idees abstractes. En canvi, les persones més sofisticades, laberíntiques, complicades demanen el cafè amb tota mena d'instruccions d'ús, algunes, a vegades, fins i tot contradictòries: sol, llarg, semillarg, sol curt, amb llet desnatada, semidesnatada, sencera, que si llarg d'aigua o curt de cafè o viceversa, que si amb més o menys llet, que si amb escuma, que si amb gel (amb el gel a part), etcètera.

M'agrada conèixer com es diu tallat en altres llengües: el macciato italià que s'ha fet internacional, la noisseuse francesa menys coneguda... Hi ha una retòrica inenarrable i molt variada de les diverses possibilitats de demanar un cafè. Quan els psicòlegs comencen les teràpies haurien de preguntar als seus pacients com demanen els cafès i tindrien la fitxa feta, una foto robot de llurs emocions, i s'estalviarien moltes hores de psicoanàlisi que no condueixen enlloc. Jo m'hi fixo i si algú que m'ha convidat a fer un cafè per presentar-me un negoci es complica molt demanant-lo, ho deixo estar. Més val prevenir que curar, diuen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.