El silenci dels arbres

El primer que vull escriure sobre aquesta novel·la de Joan Cavallé té a veure, específicament, amb la literatura: Els arbres no es podien moure és el millor que he llegit en els últims mesos, anys i tot, entre el que s'ha publicat en català. Es tracta d'un text molt ben compost, ben travat, en què l'autor ha sabut triar les paraules justes –i no n'hi ha cap de sobrera–. Un goig de llengua i d'estil, un plaer de lectura! Per l'ambientació diguem-ne rural, o natural, d'aquesta història de formació, senzilla i fonda a la vegada, em venien al cap noms auris del nostre panorama de fa un segle: Ruyra, per exemple, o, més a tocar del país de Cavallé, el Rovira i Virgili d'aquella discreta meravella que és Teatre de la natura. Però aquests arbres formen una història, protagonitzen una novel·la. I no és pas qüestió de negligir-ne les virtuts, sinó que cal posar-les, tot seguit, en relleu, per bé que –hi insisteixo– el més valuós de l'obra és la precisa i bella descripció que fa amb paraules d'un paisatge i d'unes figures.

La frase del títol es repeteix diverses vegades, al llarg del llibre. El Carlets, el joveníssim protagonista de la història, la sent dir ara i adés a son pare, el qual, a més, li ha fet confiança d'un secret que el nen no pot revelar a ningú, tot prenent com a referència uns arbres. Sí, els arbres poblen el llibre, i ho fan amb els seus noms: pollancs, aurons, alzines, oms, roures... Em sembla que era Eugénio de Andrade que lamentava que tants poetes del segle desconeguessin els noms de la naturalesa, fins els més elementals. En funció d'això, podríem afirmar que Cavallé no solament és poeta, sinó que és, encara més, un poeta destacat. Per exemple, no hem llegit encara vint pàgines de l'obra que trobem aquest passatge: “Ell gairebé ni podia alçar-la, txac, la destral, i el pare, txac txac, com l'arquet del violinista, com el pinzell en mans d'un bon pintor, com la batuta d'un director d'orquestra. Txac! Li agradava contemplar aquella feina més que cap altra; més que llaurar, replanar, acrestallar, sembrar, empeltar, cavar, herbejar, esporgar, regar, adobar, aclarir, ensulfatar, segar, collir, arrencar, arreplegar, espigolar, enfeixar, munyir (les olives) o batre.” Hi ha molta memòria, en aquesta llista. Però també hi ha, en tot el relat, en la vida infantil del protagonista, el dring de les històries immemorials, molt sovint contingudes en poemes que no caduquen: penso en el de la letal serra mecànica de Robert Frost o en el que obre Ara que és tard, de Vinyoli, amb aquell incendi que endevinem funest, com el que s'endurà un dels personatges forts de l'obra que comento. Per cert, tant el poeta barceloní com el narrador d'aquesta història es refereixen a sengles incendis del temps de la seva infantesa.

Cavallé ha estructurat el llibre a partir de diversos motius, tots ells presos de la naturalesa i el viure extern: l'aigua (d'una bassa familiar, d'un aiguat inclement que pateix la contrada on viu la família del nen), el foc (d'un incendi terrible que assola el mateix entorn). Però en el llibre també hi trobem el descobriment de l'amor, i el de la literatura –els relats d'iniciació, en especial Davy Crockett–. O la topada amb la mort, sempre importuna. El bosc, en la literatura medieval, era el lloc privilegiat de l'aventura: aquí també ho és per al Carlets, i és, alhora, el lloc de l'abisme. No hi vulgueu trobar una història enrevessada i que no us doni treva ni per respirar mentre la llegiu, ni un prodigi d'originalitat pel que fa a la imaginació (ja no dic la fantasia!): tot hi és contat admirablement, amb un ritme morós, de complaença en la frase ben feta, no obeint sinó al desplegament del ritme propi de la narració. I no és fins al final, per l'episodi tràgic que hi té lloc, que el ritme creix, s'accelera. En cap moment, però, no es descuida la gravetat de la narració, que té un ressò clàssic, una fondària que es troba als antípodes del sensacionalisme literari.