Contes fantàstics un xic descafeïnats

Dins de la cultura napolitana el text literari del segle XVII conegut com Lo cunto de li cunti (El conte dels contes), de Giambattista Basile, està considerat com un clàssic i com un dels punts de partida de tota la literatura infantil que tindria lloc a l'Europa del segle XVIII. Els germans Grimm, per exemple, reconeixen Giambattista Basile com un pare fundador i altres escriptors no han parat de reivindicar tant el poder de la seva imaginació com la manera que té de portar la paràbola cap al territori de la moral.

Matteo Garrone –director de Gomorra i de Reality– decideix donar un tomb a la seva carrera, marcada per les cròniques del present immediat i per un ús realista de la posada en escena. Aquest cop decideix endinsar-se en el territori dels clàssics. El problema principal és que El cuento de los cuentos es transforma en Tale of tales, es converteix en una pel·lícula parlada en anglès amb un càsting internacional –Salma Hayek, Vincent Cassel i Toby Jones– i envoltada d'una certa operació de prestigi. Per una banda sembla com si volgués apropar la pel·lícula a El Decameró, de Pier Paolo Pasolini –o als Contes de Canterbury o a les Mil i una nits–, però amb la intenció de transformar la pantalla en un cuidat espai d'ambientació històrica en què partim de les llegendes medievals cap als viatges per l'imaginari. En lloc de ser una pel·lícula personal acaba sent el resultat d'una operació llançada a la falsedat de l'anomenat estil internacional, que de mica en mica sembla imposar-se en el cinema d'autor.

El segon problema que presenta El cuento de los cuentos és que la història resulta massa freda, sembla massa pensada per agradar a un ampli sector del públic sense que de l'interior sorgeixi la vida, ni que es pugui arribar a crear la més mínima empatia cap als personatges principals del relat que se'ns narra.

Matteo Garrone explica tres històries paral·leles que tenen lloc en tres reialmes propers. Cada història es mou entre el fantàstic i el meravellós i hi afegeix algunes dosis de crueltat. En l'aspecte visual la pel·lícula té moments esplèndids. Desconcerta en la primera part i té el seu encant gràcies, sobretot, a l'acurat disseny de producció. Però malgrat els seus bons moments, hi ha una manera de fer massa ortopèdica que impedeix que tingui ànima. Probablement, si els germans Grimm, en lloc dels relats de Basile, només haguessin conegut aquesta pel·lícula, no l'haurien tingut gaire en compte.