Prohibició vergonyosa

No tenia previst escriure de nou sobre La vie d'Adèle, però m'hi empeny la revisió de la seva qualificació pel Tribunal Administratiu de París, que, dos anys després de l'estrena a França, ha decidit no autoritzar la pel·lícula per als menors de divuit anys. Una decisió que,
a instàncies de la demanda presentada pel grup ultracatòlic i homòfob Promovoir comandat per l'advocat André Bonnet, condemna l'obra, amb la qual Abdellatif Kechiche i les actrius Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux van guanyar la Palma d'Or a Canes l'any 2013, a una exhibició pròpia d'un film pornogràfic i a ser amagada en els videoclubs. No hi ha qualificació més severa que la prohibició als menors de 18 anys.

La sentència considera que les escenes sexuals de La vie d'Adèle poden ofendre la sensibilitat dels espectadors més joves, com si aquells que se sentissin ferits no tinguin la possibilitat de no mirar-les (i d'ignorar la pel·lícula) mentre que la resta podria continuar sent lliurement, i per això feliçment, responsable de la seva mirada. Quin paternalisme moral més fastigós, quina prohibició més vergonyosa. També quina manera més perversa de reduir Adèle a la seva sexualitat, que li és tan important com tot el que, amb un gran desig i una gran intensitat, experimenta el personatge en el pas de l'adolescència a la joventut. Poques vegades el cinema ha retratat d'una manera tan potent i precisa un personatge a l'edat –en començar el relat, Adèle té setze anys– d'alguns que, a partir d'ara, tenen prohibit de veure-la a França: la seva gana, la seva solitud, el sentiment d'estranyesa, la sensualitat a flor de pell, la curiositat, el desig de l'amor i també del sexe, el patetisme amb què es viu la pèrdua amorosa.

Les escenes de sexe de La vie d'Adèle, que són explícites i de llarga durada en coherència respectivament amb la naturalesa del film i la temporalitat de les seves seqüències, no són, tanmateix, les meves preferides de la pel·lícula: gaudeixo més de la voracitat amb què Adèle menja espaguetis, de l'expressió joiosa del seu rostre quan fa el primer petó a Emma, de la seva passió per la literatura, de com, després de la ruptura, es manté en peu perquè l'ajuda la seva vocació d'ensenyant; i de molts altres moments, encara que facin mal, com ara el de la prodigiosa i devastadora seqüència en què les examants, passat un temps, es retroben en un cafè i Adèle pidola amor a Emma. Ara bé, quan va aparèixer la pel·lícula, vaig defensar a mort aquestes escenes, que, certament, van ser motiu de controvèrsia, si bé sense que molts i moltes que les discutien volguessin prohibir-les. En tot cas, contràriament als que suposen un capteniment morbós en Kechiche, vaig defensar-les creient que és un dels pocs films que s'atreveixen a mostrar que la sexualitat entre dones existeix i no es limita a un fregament tímid de pells; considerant que el contacte a vegades brusc i fins violent dels cossos d'Adèle i Emma dóna la mesura del seu desig i de la recerca del plaer; negant que només unes actrius lesbianes poden representar el lesbianisme i que, com si hi hagués unes característiques determinades de practicar el sexe entre dones, les escenes no són creïbles; resistint-me a la idea, suposadament feminista, que els cossos femenins només es mostren per al plaer masculí sense considerar que en la mirada de les dones també hi pot haver una projecció del desig.

Són coses meves, però a propòsit d'una pel·lícula recent i pendent d'estrenar-se sobre un amor entre dones, ara estic en un moment en què m'emociona més unes mans posades damunt una espatlla, una mirada esbiaixada, una bata que es descorda, un cos que tremola. Davant d'aquesta prohibició, però, s'ha de tornar a defensar a mort La vie d'Adèle i les seves escenes de sexe.