cultura

des del jardí

vicenç pagès jordà

L'inici de la novel·la

N“Només escrivim sobre el que hem perdut”, va escriure Montserrat Abelló: el final de la història és l'inici de la novel·la

La lectura dels contes de Lydia Davis aplegats a Ni puc ni vull (Edicions de 1984) em va provocar la mateixa perplexitat que els objectes trobats de Marcel Duchamp. És art? És literatura? Per sortir de dubtes he llegit l'única novel·la d'aquesta autora, traduïda l'any passat per Alpha Decay, El final de la historia.

La narradora és una professora de literatura que rememora, associa, analitza, amplifica i comenta els records que conserva sobre l'amant que l'ha abandonada. O, més ben dit, comenta la novel·la que presumptament escriu ella mateixa, en la qual elimina, transforma i afegeix records al voltant d'aquesta relació. En aquesta diguem-ne paranovel·la que llegim prova de classificar els diferents tipus de dolor que experimenta, mira de distingir quan escriu amb ràbia i quan escriu amb amor, i comenta els textos que escrivia l'amant, que era alumne seu, i els que escriuen altres amics seus sobre les seves pròpies relacions, en una complexa espiral d'amors i desamors literaturitzats.

El final de la historia és un exercici metaliterari comparable amb els Fragments d'un discurs amorós, de Roland Barthes, ja que és una història personal i alhora es podria comparar amb alguna que el lector hagi viscut, només que d'una manera no tan obsessiva, ja que la narradora comenta les notes i els encàrrecs que s'adreça a si mateixa sobre el llibre, descriu les carpetes on classifica la informació, s'analitza analitzant i contesta de maneres successives les preguntes que es formula a si mateixa sobre els com, els quan i els perquè.

La novel·la, si és que se'n pot dir així, no està dividida en capítols, ni ordenada de manera cronològica, ni inclou diàlegs, ni té una trama pròpiament dita més enllà dels comentaris sobre la novel·la que la narradora presumptament escriu. Tan sols li queda el consol d'escriure sobre el que ja no existeix, i no pot deixar de preguntar-se si escriu tant sobre el seu antic amant perquè finalment ell deixi d'existir i es converteixi en una figura literària: aquest podria ser l'objectiu del llibre (no del llibre que escriu, sinó del que comenta). Les coses existeixen perquè les revivim, ve a dir. Al capdavall, potser el tema del llibre és el perquè de l'escriptura. “Només escrivim sobre el que hem perdut”, va escriure Montserrat Abelló: el final de la història és l'inici de la novel·la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.