Grans

Hauria estat divertit veure la cara de Lluís Gavaldà, Falín Cáceres i Joan Reig si algú els hagués dit l'any 1985 que celebrarien els 30 anys d'Els Pets amb orquestra de cambra i davant d'un públic en bona mesura familiar (i a Barcelona, per acabar-ho d'adobar). Però Els Pets, que sempre han administrat la seva carrera amb astúcia, ja fa temps que van entendre que, en això del rock, l'única manera de fer-se gran i mantenir la dignitat és fent lligar el discurs artístic amb cada moment vital. “Hem aconseguit una fita única: el grup de rock amb pitjor nom del món avui fa 30 anys!”, va dir Gavaldà poc després de fer arrencar, amb entrades exhaurides, el concert d'aniversari de la banda.

Resistint-se als precs d'un públic que no va deixar d'instar-los a cantar Tarragona m'esborrona i Vine a la festa, Els Pets van aconseguir, tot i les emocions, no desviar-se del guió que ha regit la gira
de cambra que van començar l'octubre passat a Girona i que ha quedat reflectit en un disc, Trespuntzero, enregistrat en fals directe. És a dir, la interpretació amb una Petita Gran Orquestra de cordes i vents d'un repertori de 21 cançons amb molt poques concessions als grans èxits –S'ha acabat, Bon dia i, en menys mesura, Agost, XL i Hospital del Mar– però que els serveix per reivindicar-se com una banda enganxada al present que, a més, té el plaer de veure com el seu públic es coneix cadascun dels versos de cançons recents com ara No N'hi ha prou amb estimar-se molt o Blue Tack.

Al final, bufada d'espelmes, felicitacions d'un públic entre el qual hi havia gent de Sopa de Cabra, la Dharma i Lax 'n' Busto, i la revelació, per part de Gavaldà, del secret de tot plegat: “L'únic que cal per fer 30 anys és un públic que t'aguanti 30 anys.”