Vibra l'alosa, fuig el rossinyol

Àlex Rigola ha fet màgia per presentar unes imatges precioses d'una ambigua opacitat. Federico García Lorca advertia que aquell text, que cap amic seu entenia, seria un èxit al cap de les dècades. Han passat quasi 90 anys i encara avui és incomprensible, però traça un viatge magnífic (i aquí l'encert de Rigola és absolut des de la transformació de la Sala Gran) amb un punt de fantàstic i un quilo de crueltat. La contradicció de l'autor, en combatre el seu primer èxit de públic amb Mariana Pineda i buscar la comprensió dels seus examics surrealistes, el va portar a aquesta peça, tota plena d'imatges corprenedores i precioses, narrant la crueltat però il·lustrant-ho amb una preciosa poesia (de versos que dringuen) i imatges commovedores.

Romeo vol marxar de la cambra de Julieta quan veu el rossinyol. Julieta l'adverteix que es confon d'ocell, que pot estar-se fins a l'arribada de l'alosa que s'hi apropa a la matinada, que el rossinyol és ocell de capvespre. Lorca manté una contínua reflexió entre el teatro al aire libre (el populista) i el de bajo la arena (el més sincer i radical). És en aquest estadi on les màscares (del teatre i les personals) cauen irremissiblement.

El públic clama per un espectacle visceral. Com el que Antonin Artaud promourà amb el seu manifest del Teatre de la Crueltat el 1948. O com el que portaran a la pràctica els Living Theatre a finals del 60. Lorca no pretén fer més revolució que la poètica (tot i que coincidiria en donar veu i presència als més humils). El misteri és com un mandón de Fuentevaqueros(amic de gitanos i camperols) va trobar l'honestedat de qüestionar-se obertament. Efectivament, és incomprensible que un latifundista promogui una revolta que li segui els privilegis. Lorca sap que podria esperar l'alosa, però tria pel rossinyol, se sacrifica potser innecessàriament el temps plaent.