Crítica
teatre
Missiva del bufó alumne al bufó mestre
De traca i mocador. Està vist que el clàssic Ubú, rei, d'Alfred Jarry, aguanta versions del dret i del revés. Si Albert Boadella va construir, sobre la seva estructura, una sonada versió amb Ubú, president, que caricaturitzava Jordi Pujol, ara són els de Gataro els que li
donen un tomb més i fan caricatura del mateix Boadella a Ubúadella.
El punt de partida de la colla comandada per Víctor Álvaro (Ubú) posa un mirall davant del bufó que sempre ha volgut riure's dels tirans que acaparen el poder per comprovar que el mateix bufó ha passat a ser un tirà més de la comparsa. La manera de presentar-ho juga amb una interpretació física (escatològicament imprescindible com demana Jarry), ben propera al treball d'Els Joglars. Les escenes han anat partint de tensar el text per trobar-hi comicitats, de jugar amb el traç gros del clown dels de patacada i un punt d'irreverència. Tanta estrebada còmica fa perdre, per moments, el fil narratiu (no se sap si Ubú és a Polònia o ha tornat a Ibèria, o passeja pel Manzanares... o tot plegat alhora, en molts moments del passatge). Però no importa gaire perquè el pes el tenen els personatges i les seves contradiccions. Aquí, queda clar el timó de Mare Ubú (Savina Figueras) i el comportament poca-solta i ingenu de la tropa (Frank Capdet, Gemma Deusedas i Tono Saló). Aquest Ubú vol ser tirà, però en realitat és una criatura divertida incapaç de tenir una intenció clara i definitiva.
El mèrit de Gataro és que trasllada el llenguatge d'Els Joglars i l'apropa al públic. Com també van fer amb El casament dels petitburgesos, de Brecht. Baixant els personatges
al pati de butaques, la connexió amb l'espectador és directa. Ubú s'emmerda coherentment.