Vida d'un infant

Joachim Meyerhoff ha tingut la sort de poder viure –o la desgràcia d'haver de viure– una infantesa força allunyada dels paràmetres de la convencionalitat. En aquesta obra autobiogràfica, l'autor repassa uns anys que el van tenir com a protagonista quasi absent: en va ser un testimoni distant, un actor esvaït.

El fet que el seu pare estigués a càrrec d'una institució dedicada al tractament de malalts mentals el va posar en contacte amb uns personatges que en pocs casos tracta fins al punt de poder-los qualificar de persones, d'individus. Amb tot, la relació hi és i això proporciona a aquell infant un despertar polièdric, incoherent, que ha de fer casar amb una altra realitat que també presenta dificultats pròpies: la familiar.

Així, Que tot sigui com no ha estat mai es presenta com una crònica notarial amb què l'autor fixa els seus records i amb què els comparteix amb qui la llegeixi.

La narració és tranquil·la, com pot pertocar a l'evocació de fets que han succeït, i té més d'exposició que d'explicació: hi ha un rosari de situacions que apareixen de manera ordenada però moltes d'elles no superen l'estadi del relat.

La reflexió sobre el que es diu queda en mans de qui les coneix a través de la lletra impresa en una invitació implícita que, en segons quins moments, costa d'acceptar. La sinceritat de l'autor és evident: malgrat que és ell qui ha triat què explica i què deixa sense revelar, el seu text prové d'una transparència que, de tant en tant, es disfressa d'entotsolada i desdibuixa la línia invisible que facilita l'empatia entre el narrador i el receptor de la comunicació, la qual cosa demostra, potser, que els fets encara couen i no han aconseguit la distància que obre la porta a l'abstracció.