Cap a la conquesta del somni

L'any 1927, abans de la depressió, Clara Bow va protagonitzar una memorable comèdia anomenada It, en què una dona que treballava en un magatzem seguia un playboy i aconseguia fer realitat el somni de la seva vida. El més important d'aquesta adorable pel·lícula dirigida per Clarence G. Badger no radicava en el seu argument sinó en el fet d'obrir les portes cap a un nou model de comèdia en què la dona americana podia atrapar el somni i capgirar alguns dels preceptes de la nova societat masclista. It obria la porta a la nova comèdia dels anys trenta, d'on sorgiria un nou model de dona activa capaç de ridiculitzar l'home i exigir una igualtat d'oportunitats en la nova Amèrica.

Joy podria ser vista com una extensió d'aquelles comèdies. La protagonista, Joy Mangano –Jennifer Lawrence–, és una dona treballadora, mare de tres fills, que està separada del seu marit, que treballa de músic, i que ha de cuidar del seu pare rondinaire. La pel·lícula explica com Joy passa de ser una treballadora a convertir-se en una dona de negocis gràcies a la invenció d'un fregall de cotó de gran utilitat pràctica. El triomf de Joy Mangano té lloc en els programes de compra i venda de la televisió i aquest fet l'ajudarà a fer realitat el somni americà i convertir-se en una hipotètica empresària. Mentrestant, al seu voltant les relacions familiars s'aniran complicant i transformant. El pretext argumental posa la protagonista a les portes del somni, serveix perquè imposi la seva personalitat i perquè pugui dominar la seva complicada situació mentre es fa un retrat de tres generacions.

La vella comèdia romàntica centrada en les conquestes de la feminitat hi és present, però ni Jennifer Lawrence és Katharine Hepburn ni David O. Russell és Georges Cukor. El resultat és el d'una comèdia carregada de bones intencions, però desequilibrada en la seva estructura i plena d'alts i baixos.

David O. Russell vol continuar la seva tònica d'autor de pel·lícules més o menys especials que tinguin un cert regust a Oscar, sense necessitar anar gaire lluny. A Joy reprèn els personatges de La part positiva de les coses –la seva peculiar versió de Dirty dancing amb un toc indie– i els dóna una certa categoria de troupe, fent variacions al voltant dels seus personatges. Al llarg de prop de dues hores es volen explicar moltes coses però curiosament el pic dramàtic del relat es troba en la seva part central i en tota la seva part final es desinfla. Un cop assolit el somni, David O. Russell vol mostrar-ne l'altra cara, però es troba més aviat impotent.