El curs (7)

Una de les lliçons del curs afirma que s'ha de compartir allò que escrius amb els altres. Fer-ho així estableix vincles autor-lector (encara que sigui tan poc imparcial com la teva mare o el teu cosí) i permet un rodatge per anar polint defectes a base d'escoltar crítiques.

M'ha costat però crec que he escrit una història fantàstica que pot funcionar molt bé. Parla d'un pare que un dia del 1945 porta el seu fill pels carrers de Ciutat Vella fins que arriben a un lloc misteriós que es diu El Cementiri dels Llibres Oblidats. El noi troba un llibre maleit que canviarà la seva vida. L'he deixat llegir a la meva tieta i m'ha dit que és fantàstic i que escric molt bé. El meu cosí m'ha dit que esperarà la pel·lícula. Llegir no és el seu fort. Un veí de 90 anys, tot i les cataractes que té als dos ulls, diu que li recorda la seva joventut i que les històries de Barcelona sempre han funcionat molt bé. Una amiga m'ha dit que no troba bé que el protagonista es digui Kevin Rolando Sanpedro i que el 1945 la gent no es deia Kevin. Demostro una admirable cintura a l'hora d'acceptar crítiques i decideixo posar-li Daniel Sempere. Ara sí. Perfecte.

Faig un “cercar i canviar tots” a l'original amb el word i el porto a una editorial, convençut que la meva carrera literària és a punt d'enlairar-se com un F-16.

Al cap d'un dies em telefonen dient-me si el que vull és prendre'ls el pèl i m'expliquen no se què d'una història que es diu L'ombra del vent. Molt enfadat, telefono al meu cosí i li pregunto si ha deixat llegir el meu original a algun dels seus amigots que es digui Carlos Ruiz Zafón.