Vençuts, però indivisibles

A Hajnalvég manen els vencedors. Manen a tot Hongria, sembla que dominin tot el món, que ho dominin tot. És indiferent que no sigui així perquè el petit poble d'Hongria que és Hajnalvég és una metàfora del món, el lloc on viu el narrador, un nen d'entre sis i onze anys. A la portada ens diuen que en té onze; Jordi Nopca, que fa el pròleg, diu que en té sis. Deu ser, doncs, mentre té entre sis i onze anys que ens explica el que els passa. A ell i als seus, un nosaltres que es contraposa als que en queden fora, un grup tan cohesionat i exclòs que s'expressa en un dialecte diferent –ribagorçà o pallarès a la traducció– i que el narrador veu tan indivisible com els nombres primers. És també per això –i suposo que per reblar la indefensió del que explica– que Borbély necessitava una veu narrativa jove. Se'n surt prou bé, malgrat la inversemblança d'algunes reflexions. “Caminem i callem”, així és com comença Els desposseïts, la primera i última novel·la que va escriure Szilárd Borbély.

Aquest nosaltres, en tot cas, està format per la germana del narrador, que és un xic més gran; pel seu germà petit, que encara ha de néixer o que és un nadó; per la seva mare, que no se'n surt i que, tot sovint, està tan desesperada que sembla que ho hagi perdut tot i que, en alguns moments, té una causticitat de marbre. També, però en un altre pla, pel seu home, el pare, que hi és i no hi és perquè no té i perquè sobretot busca feina. El pare, per cert, beu: a vegades, fa l'efecte que Borbély no vagi gaire més enllà dels tòpics. I també s'hi inclou la tieta Máli, i els avis, i les seves històries de les dues guerres mundials, un d'ells, feixista, i la de l'àvia Juszti, que era rutena, i tot el passat familiar dels Bobonka i dels Kengyel, uns d'ells romanesos, uns altres una família que abans era rica –senyora– i que ara està dominada pels kulács, aquells a qui abans dominaven. “Avui dia el poble és el sinyor.” Una ironia.

El lector a poc a poc va descobrint, no obstant no es digui, que darrere el grup familiar de què ens parla Borbély hi ha, de fet, tots els marginats de la història d'Hongria i de l'Europa Central. D'aquí que en certa manera també puguem incloure-hi personatges com el Messies, el gitano més desgraciat de tots, els jueus –a ells els diuen que ho són perquè pensen i actuen diferentment dels pagesos–, i una quantitat considerable d'animals, des de les gallines als gatets o als ànecs i als pollastrets. Tret d'uns bous, quasi tots petits, i tots indefensos i fràgils. Tot plegat molt eficaç. Però també un xic desmesurat. Com un temporal que arriba després d'uns quants altres.

Claustrofòbica a causa de la seva atmosfera opressiva, hiperbòlica perquè Borbély vol tocar el moll de l'os, Els desposseïts és, pel meu gust, una novel·la excessivament acumulativa, que pot desplaure, però que al mateix temps atrapa. Borbély ignora que el menys és més, escriu amb la precisió d'un cirurgià, però sense amoïnar-se a buscar un xic d'anestèsia.

Cal, però, tanta crueltat? Avui, molts altres novel·listes es desboquen així. Ben mirat, cadascú enfila la literatura com vol o com pot. Dividida en petites escenes amb prou feines separades per una ratlla, Els desposseïts és una novel·la molt visual, jo diria que cinematogràfica. Busca i aconsegueix impactar a base d'anar acumulant desgràcies i injustícies que s'esdevenen en un territori concret –el Bany-dels-búfals, el carrer Gitano, la Rampa...– i en el temps de l'època comunista d'Hongria, quan els que manen han abolit el passat fins al punt que han prohibit parlar-ne. Agradarà a aquells lectors que són capaços d'anar llegint planes com aquells que planten flors entre els morts.