Desvergonyiment, excés i diversió

Opció 1: anar al maig al Sant Jordi a veure la indigna versió de Queen amb el segon classificat de la vuitena temporada del concurs televisiu American idol de cantant. Opció 2, i més recomanable: haver anat dijous a Bikini a veure The Darkness, un dels grups que millor han treballat en aquest segle el llegat de Queen (el fill de Roger Taylor és, des del maig passat, el bateria de la banda), Thin Lizzy o AC/DC.

The Darkness –integrats per dos germans, Justin i Dan Hawkins, i un baixista, Frank Poullard, que sembla sorgit de la Fundación Tony Manero, a més del Taylor júnior– semblaven destinats a fer renéixer el hard rock britànic ara fa dotze anys, però una pèssima gestió del seu èxit els va relegar a ser allò que se'n diu “un grup de culte”. En un Bikini, tanmateix, a rebentar, el quartet de Suffolk –que no actuava a Barcelona des del 2012, quan va obrir un concert... de Lady Gaga!– es va mostrar admirablement òptim de forma. Són determinants, en grups d'aquesta mena, les condicions dels seus cantants. I, dijous, el més gran dels Hawkins, que no únicament va projectar amb força la seva veu de falset sinó que va fer una mica de saltimbanqui i es va mostrar com a digne humorista, cal reconèixer que hi va deixar bastant la pell. El seu tomb per la sala damunt les espatlles d'un espectador va coronar amb certa gràcia el bolo i convidar, uns minuts abans, una nena de no més de vuit anys perquè toqués el piano amb ell va ser un gest més simpàtic que egòlatra.

Tot i el conservadorisme que suposa centrar el concert en la pràctica totalitat del seu debut (Permission to land), The Darkness van constatar que encara hi ha grups per als quals el rock és desvergonyiment, excés i diversió.