Festa sensitiva al metro

Els nous temps criden a vegades tot de coses incomprensibles, i el primer que les entén ja té mitja cursa guanyada. Una de les característiques del nostre temps és la versatilitat a l'hora de gaudir de continguts audiovisuals. Si als anys seixanta del segle passat va arribar la democratització de la televisió –amb tot el que això comporta, i que mai no va ser tan greu com els més alarmistes auguraven–, el segle XXI és el temps de Youtube, de les descàrregues de mòbil, dels MP4 i els seus vídeos de qualitat mirats a tot arreu: desplaçant-se, a les sales d'espera, al metro. Per això no és gens estrany que Subtravelling, la primera mostra internacional de cinema curt al metro, que ha organitzat Transports Metropolitans de Barcelona, hagi estat un èxit. En aquesta era canviant, un nou canvi: mudar la idea habitual que tenim de les estacions de metro com un no-lloc, un recinte l'únic objectiu del qual és esperar el cuc de metall que ens portarà allà on hem d'anar. Doncs bé: durant quatre dies l'estació de metro Universitat ha estat un lloc de trobada per als amants del cinema, d'altra banda molt ben pensat: potser els organitzadors van creure que la gent atrafegada podria aturar-se un moment a veure uns quants minuts de cinema, però no més estona: al metro, un hi va sempre amb pressa. Per això el que s'hi projectaven eren curtmetratges. El que no esperaven, potser, és que la gent hi quedés per passar-hi la tarda. Cinc fileres de seients de cinema de tela vermella ocupats permanentment. La catifa vermella esquitxada de joves ajaguts o directament estirats amb els caps sobre les motxilles o els cascos de la moto (cascos de moto que demostren que no havien anat a l'estació per agafar el metro, sinó que havien quedat amb els amics, com qui va al cinema una tarda). Per acabar d'ambientar el vestíbul de l'estació, una parada de crispetes amb aquella inconfusible i benvinguda flaire de tardor.

Per tant, un lloc de contrastos. La pressa del usuaris habituals de metro ha contrastat fermament amb la calma dels joves que ocupaven la improvisada sala de cinema. Curtmetratges en llengües estrangeres. Però a la gent que hi assistia, això els era ben igual. Molts hi anaven a passar l'estona, a ser testimonis una vegada més de l'àmplia oferta cultural de Barcelona, i no mostraven gaire inclinació pel cinema, o bé s'interessaven més per la posada al dia en la vida de l'amiga. Altres volien escoltar, i tot i els potents altaveus aquest era una desig impossible, perquè la noia del costat parlava massa alt o perquè sota terra arriben més clares les veus de l'infern. El cas és que es van succeir els «ts» i els «podeu callar, sisplau?», però, és clar, a un li costa fer-se a la idea que a una estació de metro s'hi ha d'estar en silenci. La feliç estampa la completaven les persones de seguretat que custodiaven la zona. A més, la mostra ha inclòs una selecció molt potent de microcurts, unes històries amb una durada màxima de dos minuts que ja havien estat avalades internacionalment. Per garantir la implicació de l'espectador usuari de metro, la gent podia votar els seus preferits. El que ha estat més valorat ha estat Oktapodi, la història animada d'un pop que lluita per salvar la vida de la seva estimada abans d'acabar servit en un plat d'un restaurant grec, alegria que contrasta –ja va d'això– amb la serietat que traspuaven les taules rodones amb què se salpebrava la Mostra. A vegades té raó Gil de Biedma i «Barcelona ja no és bona». Altres vegades és més bona que qualsevol altra.