Directe com un cop de puny

La grafia del títol ja deixa ben clar quin és el reclam de la peça: la interpretació de la petita història, la dels soldats a les trinxeres (Wittgenstein va ser capaç de fer un tractat sobre la lògica mentre feia guàrdia a la Primera Guerra Mundial?!), que completi la corrua de reis, presidents i dates de grans batalles. En aquest sentit, l'historiador té dots d'investigador privat i d'arqueòleg minuciós que no en té prou amb un document, sinó que l'ha de posar a contrallum per veure si és versemblant.I sempre posar la seva tesi en dubte. Tota persona té una altra feina inajornable: saber gaudir de les oportunitats de la vida, com poden ser la família o la parella.

La companyia Sixto Paz sempre ataca amb obres que evoquen un món de valors lloables i les contradiccions de la petitesa dels personatges que els toca enfrontar-los. Fins ara, manava una certa heroïcitat d'estar per casa, amb algun apunt tràgic. Ara, afronten una peça que és clara en l'exposició, com una classe magistral de professor interessant de màster. És un cop de puny directe. Se salpebra amb una trama íntima, que batega la vida que els llibres d'història poden enterrar, i es permet que hi hagi la traïció, el silenci o l'error. És un cop d'efecte imprescindible per atraure el públic amb uns personatges que són empàtics (i alhora tràgicament perdedors). Aquests silencis d'avui són els que també es produeixen en els fets històrics i que costa tant de fer entenedors: com la d'una execució de 30 membres de la resistència per part de l'exèrcit nazi un 16 de juny de l1944. No cal èpica per a un acte heroic, encara que es produeixi de nit, i sense, aparentment, testimonis. Sixto Paz torna a clavar fins al fons, amb intensitat i alguna sorpresa. Lloable paper dels actors, també el de Cambray, que divendres feia la primera de les cinc substitucions de Roca. Una feinada que demostra un gest còmplice amb la manera de fer del grup.