cultura
FRANCESC CANOSA
PERIODISTA I ESCRIPTOR
“Els pagesos són autèntics superherois de la terra”
“Els pagesos es van buscar les solucions amb el caliquenyo, el cigar del poble, i es van acabar convertint en la fàbrica de fum de Catalunya”
“La gran transformació del segle XX és el canal d'Urgell; amb la seva construcció es va passar del marró misèria al verd esperança, a l'imperialisme dolç, i gràcies a això Lleida va inundar de fruita tot Europa”
Tastaolletes
L'entrevistat d'aquesta setmana es defineix a ell mateix com un tastaolletes existencial. Nat a la comarca de la Noguera, coneix bé el curs del canal d'Urgell i a les seves conseqüències hi dedicarà el seu proper llibre. Les aigües del canal van convertir una part de Lleida en una mena de Califòrnia catalana. Francesc Canosa, de vegades a la vora de l'Urgell i d'altres des de la distància ha viscut aquestes vivències i les ha explicat en els seus articles i en els llibres que ha escrit. No pot negar que és un tastaolletes existencial i professional. Volia escriure en un diari i ho va aconseguir; més tard li van arribar les televisions, les ràdios i les tertúlies polítiques.
Escric llibres que expliquen la memòria de la Catalunya més desconeguda
Francesc Canosa explica les històries amb detalls, en el seu discurs no hi cap la confusió, li agrada el que fa i defensa el periodisme fet des de la professionalitat i en aquesta conversa deixa clar la importància d'educar-nos amb seny i rauxa.
Per quins camins ha anat la seva vida professional?
Vaig començar al diari La Mañana de Lleida, l'any 1996. Sempre em pensava que treballaria en un diari, era el que
volia, però més tard la televisió va irrompre en la meva vida. Vaig començar a Canal Satélite Digital, des d'on vaig iniciar
tot un periple professional,
tant en diverses cadenes com en productores, fent de redactor, de reporter i de guionista. Als voltants del 2007 vaig fer
un replantejament existencial en arribar a la conclusió que
treballant full time no tenia temps per a res més, tant en la vida professional com en la personal.
volia, però més tard la televisió va irrompre en la meva vida. Vaig començar a Canal Satélite Digital, des d'on vaig iniciar
tot un periple professional,
tant en diverses cadenes com en productores, fent de redactor, de reporter i de guionista. Als voltants del 2007 vaig fer
un replantejament existencial en arribar a la conclusió que
treballant full time no tenia temps per a res més, tant en la vida professional com en la personal.
A més de fer de periodista, li queda temps per escriure llibres.
Sí, escric llibres amb un denominador comú, són llibres que expliquen la memòria de la Catalunya més desconeguda i oblidada: des del llibre en què explicava que durant la República va haver-hi un intent de fer una televisió a Catalunya, una història absolutament desconeguda, al llibre sobre Unió Democràtica que va sacsejar molt perquè explica la història fascinant i oculta d'un país molt estereotipat, o l'últim, Fumar-se el franquisme: la Catalunya del caliquenyo, que parla de com Lleida, durant la postguerra, es va acabar convertint en l'autèntica fàbrica de cigars de Catalunya, el caliquenyo. Aquest cigar, tan rudimentari i tan humà, va representar per als pagesos lleidatans la lluita d'una part d'ells per la supervivència que el règim els negava en una postguerra duríssima.
L'elaboració de caliquenyos va ser una revolta?
Per mi els pagesos són els autèntics superherois de la terra; quan l'estat no hi dóna resposta tu la generes. L'estat franquista no va encarregar-se de donar el mínim, que és la teca, el menjar, i els pagesos es van buscar les solucions amb el caliquenyo, el cigar del poble, i van acabar convertint-se en la fàbrica de fum de Catalunya. Parlem d'estraperlo, sí, però els pagesos el fan per necessitat i per tirar endavant, alhora que donen resposta a una necessitat social, la de la gent que volia fumar en temps en què hi havia poc tabac, car i de mala qualitat. La gent dóna respostes quan l'estat no dóna solucions.
Lleida està amagada?
Lleida no està explicada. Lleida és la Catalunya sense mar. La distància amb el mar més que territorial és psicològica. El concepte llunyania forma part d'una mena de microxip que
es passa en herència. És interior, és diferent a ser balconada com Barcelona, Girona o Tarragona, aquí la teva mirada és una altra, el teu horitzó és diferent. El paisatge lleidatà és desconegut; la gent ja no té ni la foto del paisatge.
es passa en herència. És interior, és diferent a ser balconada com Barcelona, Girona o Tarragona, aquí la teva mirada és una altra, el teu horitzó és diferent. El paisatge lleidatà és desconegut; la gent ja no té ni la foto del paisatge.
I com és aquest paisatge?
Lleida és un dels territoris més durs de Catalunya. Estic obsessionat per una cosa, i segurament el meu proper llibre serà sobre aquest tema. La gran transformació del segle XX és el canal d'Urgell; amb la seva construcció es va passar del marró misèria al verd esperança, a l'imperialisme dolç. I gràcies a això Lleida inunda de fruita tot Europa. La fruita és l'or dolç, i a principis de segle era el futur.
Creu que Carles Puigdemont serà millor president que Artur Mas?
Això no li ho puc contestar en aquest moment, però sí que crec que Catalunya el primer dia ja va descobrir Puigdemont. Té un repte molt gran, el seu discurs és conegut però sona a nou. El principal problema és que també tindrà limitacions i les mans lligades en moltes coses. Arriba al càrrec de president en un moment molt bèstia. La gran incògnita és veure quina serà la manera Puigdemont.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.