Mirador
Deu anys de lluita
Fa deu anys que es va transferir la primera documentació catalana des de Salamanca, després de la lluita de la Comissió de la Dignitat, constituïda el 2002, que va aconseguir aprovar la llei el 2005. La imatge dels operaris traient les caixes
amb els documents de la Generalitat en carretons i de matinada i el posterior trasllat a Madrid a la seu del ministeri ja denotaven el poc convenciment que tenia el govern espanyol en el retorn.
Un fet que en qualsevol país democràtic s'hauria presentat com una fita positiva i s'hauria exhibit com un triomf col·lectiu
es feia d'amagatotis, passant per Madrid per palesar el domini de l'Estat sobre la Generalitat. Una marrada que va permetre que l'Audiencia Nacional admetés l'absurda demanda del Consell de Castella i Lleó per analitzar el lliurament fins a determinar si els documents que es transferien eren reconegudament catalans o s'hi amagava algun altre document no català d'“estraperlo”.
A la fi, l'Audiencia Nacional va determinar que les set caixes que es van retenir a Madrid de la primera transferència eren perfectament catalanes. Es van haver de fer informes de tècnics i especialistes davant del tribunal per tal de reconèixer que la documentació del Comitè de Milícies Antifeixistes, dels tribunals catalans i del servei d'ordre públic de la Generalitat era documentació catalana. Una prova gairebé diabòlica i absurda quan es volia negar l'evidència.
Per què han passat deu anys des de llavors? Doncs ben senzill: per aquesta incomprensió i, per tant, per la manca de convenciment del govern de l'Estat, que
es fa ben evident en el fet que
no ha complert el deure de retornar els documents també als particulars i les entitats de la resta de l'Estat que també incloïa la llei aprovada.
De bon començament, la Generalitat va posar damunt la taula una primera relació de documents catalans que uns tècnics catalans havien identificat a l'arxiu, després de revisar lligall per lligall tot el fons, que s'havia anat fent des que es va començar la reivindicació. Aquella llista va adormir el somni dels justos en un calaix durant uns dos anys, en què el ministeri no es va voler reunir amb la Generalitat per constituir una comissió mixta de treball. La raó de fons afegida era que pensaven que complir una llei que afavoria Catalunya els perjudicava electoralment i van anar passant els mesos i les eleccions fins que, davant l'acte multitudinari de la Comissió al Palau Sant Jordi, van decidir començar a treballar i anar-ne transferint petites parts, començant per llibres i després fons d'entitats i particulars.
Aquest procés ha seguit essent feixuc, amb discussions absurdes com el dipòsit de Vinaròs, creat pels franquistes amb documents valencians del Montsià i
la Terra Alta en ocupar el primer territori català l'abril del 1938. Al·legaven que no era a Catalunya. Es van haver de fer informes sobre l'evidència de la documentació que hi havia, i que provenia d'Amposta, Santa Bàrbara i la Ràpita. Fins i tot es va dir que era documentació en català. Van respondre que a València també es parla català. Un reconeixement de la unitat de la llengua que l'Estat ignora sistemàticament, per posar obstacles absurds.
Els treballs es van dinamitzar amb la ministra Pérez Linde, que va fer una transferència important i que en tenia preparada una altra a la fi del mandat socialista, però que va ser aturada en el darrer moment. Després, amb el govern del PP, es va seguir la identificació fins al final i es va arribar a un acord parcial. Però, a l'hora de transferir la documentació, el ministre José Ignacio Wert només en va lliurar una part, i va incomplir així la llei i els acords que s'havien assolit en la comissió mixta.
Ara resta pendent la part no lliurada per Wert, més la documentació de la Generalitat corresponent a justícia i ordre públic, la documentació dels ajuntaments i la de la Generalitat de París, que va ser requisada pels nazis a les dependències del govern català a l'exili, en ser ocupada la capital francesa. La negativa de tornar els documents de París torna a posar en qüestió els fonaments democràtics de l'Estat, davant de l'Europa que celebrava el 2015 l'aniversari de la fi de la guerra mundial amb una expressa condemna al nazisme.
Si hem arribat fins ací i hem recuperat bona part d'aquest patrimoni, ha estat per la voluntat del nostre poble mobilitzat a l'entorn de la Comissió de la Dignitat. Hem d'estar orgullosos d'un poble que té com a principi el reconeixement de la necessitat de reparar un acte d'espoli comès per la dictadura, mostra dels fonaments democràtics de la nostra societat. Hem de mostrar aquesta experiència reeixida com a model per a casos similars per a altres conflictes que es produeixen al món.